Reportatge

‘in memoriam'

Cifreries La foto manipulada

Gui­llem Cifré i Fran­cesc Rues­tes en un bar del Gui­nardó. “No recordo qui va fer aquesta foto, és curiós, però sí que tinc pre­sent el lloc i el moment. Al cap de pocs dies vaig rebre la imatge mani­pu­lada pel Cifré. Eren temps en què freqüentàvem el Joan Ponç.”


Exis­teix un Món Cifré, que és el nos­tre des­co­bert pels seus ulls, pel seu cer­vell intuïtiu. L'obra de Cifré pot­ser és un gènere per si mateix, un gènere admi­ra­ble i detec­ta­ble tant en una his­to­ri­eta com en una il·lus­tració de premsa, tant en una escul­tura ultra­po­bra d'expo­sició com en un dis­seny de samar­reta. Si l'obra de Kafka era kafki­ana i la de Miró miro­ni­ana, Cifré feia cifre­ries. La cifre­ria és un còctel de Kafka i Miró? Més aviat ho seria del Tío Vivo i Max Ernst i Joan Ponç, de Talking Heads, El DDT, Bus­ter Kea­ton, Little Nemo i altres coses oníriques, o no. Les cifre­ries són un guany visi­o­nari i de to quo­tidià, només a l'abast de Cifré i, pot­ser, d'algu­nes per­so­nes capa­ces de sin­to­nit­zar abso­lu­ta­ment amb la seva esplèndida lon­gi­tud d'ona. Les cifre­ries con­ci­lien el des­co­bri­ment avant­guar­dista i la imme­di­a­tesa de la cul­tura popu­lar, la qual cosa podria ser un pro­digi. Són poe­sia dis­fres­sada de tebeo i –al con­trari de tants altres arte­fac­tes– donen lle­bre per gat i, per això, són la cosa més anti­cursi i necessària que podem ima­gi­nar.

Cifré va tenir bes­llums geni­als des del prin­cipi. Abans de la seva eclosió als anys vui­tanta ja havia dibui­xat un volcà que expul­sava mili­ons de buri­lles de cigar­re­tes (en comp­tes de lava i cen­dra, que és el que s'espera d'un volcà), o aque­lla mutació bes­tial i regres­siva d'un home que, en seduir una dona atrac­tiva i des­pu­llar-se, es con­ver­tia pri­mer en un ani­mal espan­to­sa­ment pelut i, poc després, en un rèptil ante­di­luvià i soli­tari il·lumi­nat per llam­pecs. Aque­lles dues pàgines eren poe­sia gràfica. Allò van ser cifre­ries d'abans de l'ésser humà via­nant alli­be­rat i dels angles rec­tes i colla­ges nar­ra­tius que han defi­nit el seu estil.

Per mi, Gui­llem pri­mer va ser un dibui­xant admi­ra­ble i després un amic extra­or­di­nari, i sobre­tot un bon amic. Coin­ci­deixo ple­na­ment amb l'afir­mació de Mic­har­mut: “Cifré és un dibui­xant estra­tosfèric a qui estimo molt.” La va escriure en una carta després del sopar que vam com­par­tir la pri­ma­vera del 2013; una nit d'amis­tat i de sin­to­nies pro­fun­des. Hi era Paco Cama­rasa, l'edi­tor de Ponent, amb el meu fill Joan i més gent.

Recordo mol­tes coses bones de Cifré. Cap ni una que no sigui bona. Rèiem molt men­tre tre­ballàvem junts en La noche de los gira­do­res, Sesión con­ti­nua i Ven­ti­lavión, o també quan ell m'expli­cava l'al·luci­nant argu­ment d'Anfi­bia o el de Pringo. Cap d'aques­tes obres està publi­cada en un lli­bre.

Sobre­tot recordo el seu som­riure i el seu riure còmplice, mai des­pec­tiu, sem­pre il·lumi­nat per un reco­nei­xe­ment de l'absur­di­tat humana o extra­hu­mana, de les veri­tats sinis­tres i també dels motius d'entu­si­asme. “Una mera­ve­lla!”, excla­mava a vega­des, quan alguna cosa li agra­dava molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.