Territori

literatura

valèria gaillard

El boom per dins

Xavi Ayén desvetlla en un crònica les interioritats del moviment literari que es va originar a Barcelona, i que té com a màxims exponents García Márquez i Vargas Llosa

Amb un bis­tec ensan­go­nat a l'ull de Gabriel García Màrquez. Així va aca­bar el 12 de febrer del 1976 a Mèxic el boom lite­rari que es va ori­gi­nar a Bar­ce­lona i va donar un impuls sense parió a la lite­ra­tura his­pa­no­a­me­ri­cana. Amb aquesta escena de novel·la engega Aque­llos años del boom. García Márquez, Var­gas Llosa y el grupo de ami­gos que lo cam­bi­a­ron todo, un repor­tatge del peri­o­dista cul­tu­ral Xavi Ayén, que ha gua­nyat amb aquest tre­ball el Premi Gaziel de Bio­gra­fies i Memòries 2013. Ayén explica com, en aquell moment de rup­tura entre Gabo i Var­gas Llosa (l'autor del cop de puny que va dei­xar un ull de vellut al seu –fins ales­ho­res– amic), es posa punt final a un feno­men que, tot i que alguns encara en qüesti­o­nen l'existència, va supo­sar “un esclat de bona lite­ra­tura, un cer­cle tan­cat de pro­fun­des amis­tats, un feno­men inter­na­ci­o­nal de mul­ti­pli­cació de lec­tors, una comu­ni­tat d'interes­sos i ide­als, un fecund debat polític i lite­rari, esquit­xat de dra­mes per­so­nals i un espur­neig d'ale­gria i feli­ci­tat”.

Par­tint de la rup­tura, doncs, Ayén tira enrere per bus­car com es va ges­tar el boom pels volts del 1967, un movi­ment estre­ta­ment vin­cu­lat a l'efer­vescència edi­to­rial del moment a la capi­tal cata­lana. Carme Bal­cells –la “Mamá Grande”– o Car­los Bar­ral són noms indis­pen­sa­bles al cos­tat d'escrip­tors com José Donoso, Ser­gio Pitol, Alfredo Bryce Eche­ni­que, Car­los Fuen­tes, Jorge Edwards o Gui­llermo Cabrera Infante.

En ple fran­quisme, aquests intel·lec­tu­als seguien de prop la revo­lució cubana, i curi­o­sa­ment el peruà Mario Var­gas Llosa –explica Ayén– era més par­ti­dari de Cas­tro que el seu amic, el colombià Gabo, a banda que també era el més actiu con­tra el fran­quisme, fins al punt que va par­ti­ci­par en la tan­cada de Mont­ser­rat i va pro­nun­ciar un dels dis­cur­sos més bri­llants. Fins i tot es va arri­bar a publi­car en català una obra seva, Els cadells i altres nar­ra­ci­ons (Gri­jalbo) amb tra­ducció de Tísner.

El peri­o­dista, que ha estat deu anys tre­ba­llant en el tema, ha entre­vis­tat per­so­nal­ment molts dels seus pro­ta­go­nis­tes, com ara Cabrera Infante o el mateix García Márquez, amb qui va par­lar “abans que perdés la memòria”, el 2005, a Mèxic. El 2007 el va tor­nar a veure a casa de la Bal­cells però “havia per­dut facul­tats i no reco­nei­xia la gent”.

L'estudi revisa mol­tes lle­gen­des al vol­tant del boom i des­men­teix, per exem­ple, que l'edi­tor Car­los Bar­ral rebutgés el manus­crit de Cien años de sole­dad –“mai el va lle­gir abans de la seva publi­cació”–, o que aquesta novel·la fos lliu­rada en dues parts. Tan­ma­teix, far­ceix el relat amb anècdo­tes curi­o­ses. Per exem­ple, que l'edi­tora Bea­triz de Moura, que ales­ho­res estava mun­tant la seva edi­to­rial –Tus­quets–, va pido­lar algun text a Gabo, i aquest final­ment li va cedir Relato de un náufrago, un repor­tatge periodístic que havia publi­cat a Bogotà sobre l'experiència d'un nàufrag. Com a con­dició, dema­nava a Moura que tots els drets d'autor anes­sin a parar a mans de l'home. Doncs bé, resulta que aquest títol, que es va publi­car el 1970, ha estat el més venut del catàleg de Tus­quets. Però la història no s'acaba aquí. Quan García Márquez va rebre el Nobel, el 1982, el nàufrag (Luis Ale­jan­dro Velasco) va voler treure'n pro­fit i fer una pel·lícula basant-se en el lli­bre. L'escrip­tor va acon­se­guir treure-li els drets d'autor. “No volia de cap de les mane­res que se'n fes una adap­tació cine­ma­togràfica.”

El peri­o­dista assu­meix que alguna de les fonts con­sul­ta­des (més de tres-cen­tes) “s'enfa­darà”, i afirma: “He escrit el que he cre­gut interes­sant.” La família de Gabo, per exem­ple, no ha tin­gut accés al tre­ball abans de la seva publi­cació. Amb Carme Bal­cells, que li ha donat accés lliure als arxius de l'agència literària i rega­lat foto­gra­fies, tot són parau­les de gra­ti­tud. “M'ha donat una pila de con­sells, alguns els he seguit, d'altres no.”

Fins ara, l'únic estudi que s'havia fet sobre aquest movi­ment lite­rari l'havia sig­nat José Donoso, que va encu­nyar el terme boom a His­to­ria per­so­nal del boom (1972), però Ayén volia anar més enllà: “Volia saber més i com inter­re­la­ci­o­na­ven entre si autors i edi­tors.” La tesi d'Ayén és que, si bé es pot par­lar de boom perquè creen un grup com­pacte, en canvi no fun­ci­o­nen com a grup lite­rari perquè no tenen una estètica comuna. En tot cas, suposa un abans i un després: “Lla­ti­noamèrica veu com els seus escrip­tors arri­ben a la pri­mera fila i això crea un gran entu­si­asme; Bor­ges i Cortázar deuen el seu gran èxit al boom.”

Els punts del recor­re­gut

Sarrià és el tret de sor­tida de l'iti­ne­rari del boom. Aquí van viure dos dels grans màxims expo­nents, Gabriel García Màrquez (car­rer Capo­nata, 6, entre els anys 1967 i 1975) i Mario Var­gas Llosa (al car­rer Osi, 50, entre 1970 i 1974). Resulta que Carme Bal­cells els bus­cava un pis prop seu per tenir-los a mà. “Els autors humils vivien a Sarrià, men­tre que els rics, com ara Ser­gio Pitol, que vivia al car­rer Escu­de­llers, pre­fe­rien el barri vell.” Al mateix barri de Sarrià hi havia la seu de mol­tes edi­to­ri­als, com ara Lumen, Tus­quets, Ana­grama i Gri­jalbo. Gabo i Llosa duien els seus fills a jugar al Turó Park, i a esco­les del vol­tant: la Ken­sing­ton School i el Liceu Francès, res­pec­ti­va­ment. El lli­bre­ter de la pape­re­ria Bambi encara recorda quan venia Gabo ves­tit amb la gra­nota blava de mecànic a com­prar fulls DIN A4 de 120 g. Estava escri­vint El otoño del patri­arca. “Era una gran per­sona, amb una edu­cació sublim i una natu­ra­li­tat extra­or­dinària.”

Una mica més avall, a la plaça Fran­cesc Macià, es troba el bar Sándor, on Gabo –ja entro­nit­zat– rebia els seus amics, com ara Pablo Neruda. “Dei­xava el seu BMW blau metal·lit­zat apar­cat al davant... El cotxe sim­bo­litza la meta­mor­fosi que va expe­ri­men­tar a Bar­ce­lona.” A la capi­tal cata­lana es va con­ver­tir en l'escrip­tor més cone­gut del món: “Cien años de sole­dad acon­se­gueix unes ven­des estra­folàries per al mer­cat espa­nyol que només havia asso­lit El Qui­xot”, diu Ayén.

A Bar­ce­lona, els autors cab­dals del boom es rela­ci­o­nen amb escrip­tors locals, com ara Juan Marsé, Juan Goy­ti­solo (a qui ano­me­nen “l'espa­nyol del boom”), Anna Maria Moix, Josep Maria Cas­te­llet (“el mes­tre”) i Martí de Riquer. Alguns dels llocs de tro­bada són la famosa dis­co­teca Bocac­cio (Mun­ta­ner, 505), cau de la Gauche Divine bar­ce­lo­nina. Ara bé, els dos escrip­tors més impor­tants del boom el van tre­pit­jar poc, “eren molt dis­ci­pli­nats”.

A l'Eixam­ple es troba l'Agència Bal­cells (Urgell, 251) i ales­ho­res estava molt a prop de la Lli­bre­ria del FCE. La seu de Seix Bar­ral era a Pro­vença, 219, i quan Car­los Bar­ral va mar­xar per crear Bar­ral Edi­to­res es va ins­tal·lar a Bal­mes, 159. A Flo­ri­da­blanca amb Casa­nova hi havia la Sala Price, on es feien com­bats de boxa, als quals García Márquez era molt afi­ci­o­nat. Al bar Gla­ciar, de la plaça Reial, es reu­nia el jurat del premi Seix Bar­ral. A l'hora de tro­bar-se per dinar, sovint tri­a­ven res­tau­rants de la zona, com ara Los Cara­co­les o l'Amaya. Al car­rer Fer­ran, 11, es troba l'hos­tal Fer­nando, on es va allot­jar García Márquez el 1958, quan aca­bava d'arri­bar en vai­xell d'Amèrica per pri­mer cop. “Va dema­nar a l'hos­ta­ler unes entra­des per anar a veure toros a la Monu­men­tal, i després se'n va anar viure a Madrid.”

El volum, que s'allu­nya del to acadèmic, inclou tres mapes (l'Eixam­ple, el cen­tre i Sarrià), on es poden res­se­guir aquests i altres indrets; tot de llocs que aju­den a com­pren­dre, també, una època d'or per a l'edició cata­lana.

El trencament
L'autor dedica un capítol a tractar del sonat trencament entre Gabo i Mario Vargas Llosa. “Més que un afer de faldilles, la ruptura es va produir perquè Vargas Llosa va considerar que el seu amic l'havia traït explicant massa coses d'una noia.” A banda, Ayén apunta que en el boom “un escriptor va tenir molt èxit i la resta no, i això va crear enveges”. Només cal afegir que l'assaig que Vargas Llosa havia escrit “des de l'admiració” sobre l'obra de Gabo no s'ha tornat a reeditar més.
aquellos años del boom
Xavi Ayén
Editorial: RBA Pàgines: 876 Preu:


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia