La dolçor de l'instant

Punt rere punt és el cinquè recull que el poeta, traductor i professor Xavier Farré (l'Espluga de Francolí, 1971) publica des del seu debut el 2004 amb Llocs comuns.  És, sens dubte, el llibre més ambiciós i complex de la seva carrera fins ara, ambiciós i complex des de tres punts de vista:  estructural, formal i conceptual.

Estructuralment, es tracta de 69 poemes, escrits al llarg de set anys, entre el 2006 i el 2013, ordenats d'una manera singular, que sovint recorda la cuina poètica de John Ashbery.  La base del llibre és una sèrie continuada de 39 poemes, que s'estén des del poema prologal, Silenci, fins al poema llarg, No és un retrat, que clou el volum.  La sèrie continuada queda interrompuda per vuit suites monotemàtiques –homenatges, viatges, ècfrasi, represes– que hi estan incrustades i que recullen els altres 30 poemes de l'obra.

Formalment, és un llibre molt llaminer on Farré desplega una variada mostra del seu domini de l'art del vers, des de l'apunt breu fins al poema llarg, des del poema únic fins al poema seriat, des del vers curt fins al versicle, des del vers clàssic fins al poema en prosa, des del poema personal particular fins a la reflexió impersonal universal, des del poema original fins a la recreació de temes d'altri, des de la lírica fins a l'elegia, des de la concentració lírica fins a l'expansió narrativa... 

I, conceptualment, el poeta ha volgut que el llibre funcioni a dos nivells.  En primer lloc, tenim un gran ventall de temes puntuals com ara la natura, el temps, la memòria i l'oblit, l'amor i el desig, la identitat, l'alteritat, la solitud, la bellesa, l'art, l'autoreflexió, la mort, la pèrdua, el canvi i la permanència, la pertinença i el desplaçament, el coneixement, la vida moral, la veritat i la mentida...  I després, en un nivell superior, la clara voluntat del poeta d'harmonitzar i barrejar les quatre grans orientacions teòriques que fonamenten la tradició de la lírica del món occidental:  la mimètica a partir d'Aristòtil, l'expressivitat a partir del Pseudo-Longí, el pragmatisme finalista a partir d'Horaci i l'objectivisme a partir del formalisme rus.

El títol suggeridor del llibre, Punt rere punt, ens remet al conegudíssim entreteniment d'anar unint diferents punts numerats fins que emergeixi el dibuix, el perfil d'una forma coneguda.  I així és el nou llibre de Xavier Farré:  hem d'anar unint els punts, és a dir, els diferents poemes i suites de poemes, fins que aparegui allò que Henry James anomenava “el dibuix del tapís”.