cultura

Crònica

òpera

Esforç recompensat

Carlos Álvarez va rebre a Peralada una allau de bravos per part dels seus entusiastes seguidors

L'impor­tant esforç de pro­ducció que ha com­por­tat per a l'equip del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada aquest fabulós mun­tatge de l'òpera Andrea Chénier, d'Umberto Gior­dano, va escla­tar dis­sabte –de fet, ja a la 1 de la mati­nada del diu­menge– en uns soro­llo­sos crits d'eufòria a l'esce­nari, quan el teló ja havia bai­xat i encara se sen­tien els últims aplau­di­ments de la llarga i meres­cuda ovació que el públic va dedi­car a tots els impli­cats en aquesta gran estrena.

La vet­llada havia començat tres hores abans amb un mis­satge de l'orga­nit­zació, que s'afe­gia al con­dol per la mort, el dia ante­rior, del gran tenor Carlo Ber­gonzi (1924-2014) que, casu­a­li­tats de la vida, va debu­tar com a tenor el 1951 amb Andrea Chénier, després d'haver ree­du­cat la seva veu ori­gi­nal de baríton. I una altra casu­a­li­tat: diven­dres també va fer anys, con­cre­ta­ment 220, que el per­so­natge real d'Andrea Chénier va ser gui­llo­ti­nat, en els temps con­vul­sos de la Revo­lució Fran­cesa.

“La revo­lució devora els seus fills.” Aquesta frase del lli­bret escrit per Luigi Illica per a l'òpera de Gior­dano resu­meix en part la història que explica Andrea Chénier, que comença en un sumptuós palau –un pri­mer impacte per a l'espec­ta­dor de la pro­di­gi­osa esce­no­gra­fia–, on els nobles es diver­tei­xen i ballen la gavota, com­ple­ta­ment ali­ens a les misèries del poble. En aquest con­text, apa­rei­xen dos per­so­nat­ges dis­so­nants: el ser­vent Carlo Gérard –el baríton Car­los Álva­rez–, fill de ser­vent ser­vil, que es rebel·la con­tra el seu destí i con­tra les injustícies que veu al seu vol­tant, i el poeta Andrea Chénier –el tenor Mar­celo Álva­rez–, jove ide­a­lista que s'acaba enfron­tant, com Gérard, a una aris­tocràcia deca­dent i sense valors, però que també s'ena­mora de la noble Mad­da­lena, filla de la com­tessa de Coigny, inter­pre­tada per la soprano Csi­lla Boross, que subs­tituïa Eva-Maria West­broek per malal­tia.

Algú podria objec­tar que aquesta òpera desen­tona, pel seu mis­satge revo­lu­ci­o­nari, en els no menys sump­tu­o­sos jar­dins del cas­tell de Pera­lada, si no fos perquè, en rea­li­tat, Andrea Chénier no acaba dei­xant bé cap de les parts impli­ca­des, ni la noblesa ni el nou règim repu­blicà i, encara menys, el poble de París, que es diver­teix amb les exe­cu­ci­ons decre­ta­des per tri­bu­nals sense llei. En rea­li­tat, el fatal tri­an­gle que aca­ben for­mant Carlo, Andrea i Mad­da­lena aposta per una ter­cera via, la de l'amor i la passió. “La nos­tra mort és el tri­omf de l'amor”, diu ella al final, quan deci­deix voluntària­ment morir al cos­tat del seu esti­mat Andrea a la gui­llo­tina, a pesar dels esforços del pene­dit Carlo Gérard per inten­tar sal­var l'home que ell mateix ha aju­dat a con­dem­nar.

Tota aquesta història s'explica en un esce­nari incli­nat, que sim­bo­litza bé la ines­ta­bi­li­tat d'un vai­xell que s'està enfon­sant, i que segons es van suc­ceint els qua­tre actes es va trans­for­mant del palau ini­cial als car­rers de París pre­si­dits per una gran estàtua de Marat, la sala del tri­bu­nal que con­demna Chénier i la presó on passa els seus últims dies.

L'Orques­tra Simfònica del Gran Tea­tre del Liceu, diri­gida per Marco Armi­li­ato i el seu cor són peces clau en aquest mun­tatge escènic diri­git per Alfonso Romero Mora, que bri­lla tant en les esce­nes de mas­ses com en les més ínti­mes. Entre els pro­ta­go­nis­tes, Car­los Álva­rez va rebre una allau de bra­vos per part dels seus entu­si­as­tes segui­dors; en canvi, Mar­celo Álva­rez i Csi­lla Boross, que també van pro­ta­go­nit­zar grans moments dramàtics i musi­cals al llarg de la seva acci­den­tada relació amo­rosa, no sem­pre van obte­nir la reacció càlida que podria espe­rar-se del públic, ni tan sols quan ella va can­tar d'una manera sublim La mamma morta, l'ària que emo­ci­o­nava un febril i deli­rant Tom Hanks a la pel·lícula Phi­la­delp­hia en la veu de Maria Callas: “Jo sóc la vida, jo sóc l'amor.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.