Entrevista

Eduard Márquez. ENTREVISTA

Escriptor. lluís llort

“Tinc ganes de passar dels 100 metres a la marató”

Edu­ard Márquez (Bar­ce­lona, 1960) va publi­car el 1995 el recull de con­tes Zugwang i el 1998 L'eloqüència del franc­ti­ra­dor, en tots dos casos a Qua­derns Crema. Va ser molt ben rebut per crítica i públic i se'l va con­si­de­rar com un dels grans con­tis­tes cata­lans. Abans o després d'aquests dos títols ha publi­cat dos de poe­sia, una quin­zena per al públic infan­til i qua­tre novel·les, man­te­nint en cada àmbit un nivell alt que l'ha con­ver­tit en un autor molt res­pec­tat. No ha tor­nat a publi­car con­tes. Ara, però, gai­rebé vint anys després del pri­mer recull, ens ofe­reix Vint-i-nou con­tes menys, una revisió i rees­crip­tura d'aquells relats. Dels 61 ori­gi­nals, 29 con­tes no han superat la nota de tall. Ens explica els motius de tot ple­gat i car­rega de manera argu­men­tada con­tra l'actual pano­rama edi­to­rial.

Què l'ha dut a fer aquesta gran endreça de con­tes i con­tin­guts?

Després de publi­car la meva última novel·la, L'últim dia abans de demà (2011), vaig tenir clar que la línia nar­ra­tiva i estilística ence­tada, pre­ci­sa­ment, amb Zugzwang i L'eloqüència del franc­ti­ra­dor ja no podia anar més enllà. Va ser lla­vors quan vaig pen­sar que podia tan­car una etapa que ha durat gai­rebé vint anys tor­nant al començament i actu­a­lit­zant aque­lles històries. Una mena de tes­ta­ment lite­rari d'una època que dono per fina­lit­zada.

La majo­ria de con­tes tenen modi­fi­ca­ci­ons com ara posar o treure una coma, can­viar un adjec­tiu, verbs, par­tir o unir fra­ses... Les estruc­tu­res i el ‘suc' de cada conte es man­te­nen?

He selec­ci­o­nat els con­tes i els he orde­nat d'una manera dife­rent. Això genera noves lec­tu­res. He alte­rat algu­nes estruc­tu­res nar­ra­ti­ves. He can­viat títols i finals. I he rees­crit, molt i a fons.

Hi ha algun cas, com el micro­re­lat ‘Tedi cre­a­tiu', en què només can­via el cognom del pro­ta­go­nista, que passa de Reis­tei­ner a Vilert. Es va obli­gar a modi­fi­car tots els con­tes?

No, cap obli­gació. Per exem­ple, en aquest cas que esmen­tes, vaig can­viar el nom ori­gi­nal, Reis­tei­ner, perquè gri­nyo­lava amb una altra paraula del conte. Tots els can­vis que he fet tenen un motiu: eufònic, estilístic, nar­ra­tiu, con­cep­tual...

Per quin motiu ha des­car­tat vint-i-nou con­tes, gai­rebé la mei­tat del total?

Perquè no em sem­blava que meres­ques­sin sobre­viure. Els motius? Ben dife­rents. Però sem­pre rela­ci­o­nats amb la forma –per plan­te­ja­ments for­mals o estilístics poc reei­xits– o amb el con­tin­gut –perquè ja no veig les coses de la mateixa manera.

Per tant, ha can­viat gaire la seva manera de nar­rar, la seva mirada, en els dar­rers vint anys?

En essència, no. Ha estat un camí lent i laboriós cap als límits de la sim­pli­ci­tat i de l'aus­te­ri­tat, per explo­tar al màxim allò del “menys és més”. Crec, però, que ja no es pot anar més enllà sense este­ri­lit­zar la prosa i sense caure en la repe­tició. El que vaig apren­dre amb els dos lli­bres de con­tes ja s'ha esgo­tat. Cal ence­tar camins nous.

En aparèixer aquests dos reculls va ser con­si­de­rat com un dels grans con­tis­tes del moment. Com és que no ha tor­nat a publi­car relats?

Perquè no ho he neces­si­tat. Per a mi, els con­tes són el labo­ra­tori ideal per pro­var, per expe­ri­men­tar, per arris­car, per bus­car camins nous. I m'ha cos­tat molt –dos lli­bres de relats i qua­tre novel·les– treure el màxim ren­di­ment a les pos­si­bi­li­tats –for­mals i nar­ra­ti­ves– que em van obrir els con­tes que vaig escriure lla­vors.

Parla de “tes­ta­ment” i, d'altra banda, de “camins nous”. Ara en què tre­ba­lla? Què inves­tiga o què es plan­teja cre­a­ti­va­ment?

No estic escri­vint res. De moment, només dono vol­tes a allò que m'agra­da­ria fer. Novel·la, sí. Però can­vi­ant total­ment de manera de fer. Una novel·la llarga, molt llarga. Tinc ganes de pas­sar dels 100 metres a la marató, o a les dues mara­tons segui­des, per forçar-me a bus­car noves estratègies nar­ra­ti­ves i estilísti­ques. I, sense per­dre del tot el fons de mala bava –sem­pre impres­cin­di­ble–, no esta­ria mala­ment tirar més de l'humor. Ara només caldrà veure si seré capaç de fer-ho.

El seu estil i la visió del món pot­ser no han can­viat gaire, però l'entorn sí. Em refe­reixo a l'entorn edi­to­rial. Ara és gai­rebé impos­si­ble viure d'escriure...

La veri­tat és que, en vint anys, el pano­rama lite­rari i edi­to­rial ha can­viat força. I crec que cap a pit­jor...

Per quins motius? No tot és culpa del maleït 21%...

Una bar­reja de raons que, per sepa­rat, pot­ser no hau­rien estat greus, però que, jun­tes, han estat letals: la fri­vo­lit­zació de l'ofici –tot­hom es veu amb cor d'escriure–, el menys­te­ni­ment de l'exigència –els forats dels sedas­sos d'alguns edi­tors són cada vegada més grans–, la ins­tau­ració pro­gres­siva del gat per lle­bre –tot val, al marge de la seva qua­li­tat–, la recerca de la maxi­mit­zació en els resul­tats empre­sa­ri­als –el que compta són els bene­fi­cis econòmics, no el risc ni la diferència– i la pèrdua de pes –i de pres­tigi– de la cul­tura en un temps massa atra­fe­gat i massa pen­dent del soroll ambi­en­tal.

I com podem sor­tir d'aquest atzu­cac?

Ho veig com­pli­cat... D'entrada, pot­ser, i para­fra­se­jant un home molt savi, l'Iñaki Pre­ci­ado Ido­eta, tra­duc­tor i pro­lo­guista d'Els lli­bres del Tao, cal­dria obli­dar “la bot­zina” i recu­pe­rar “la qua­li­tat de la farina”.

Dedica el lli­bre a Jaume Vall­corba...

Un altre retorn als orígens... En aquest cas, per agrair i home­nat­jar.

Vint-i-nou contes menys
Eduard Márquez
Editorial: Empúries Barcelona, 2014 Pàgines: 128 Preu:18,50 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia