Opinió

aquesta setmana

David castillo. coordinador

Enric V

C
Carrió i els actors s'eleven per recitar i descendeixen abruptament a la misèria humana

Expli­cava el crític polonès Jan Kott –per mi el més impor­tant exe­geta de l'obra de Shakes­pe­are– que a gai­rebé tots els pen­sa­dors, poe­tes i filòsofs del Renai­xe­ment hi tro­bem uns salts vio­lents, uns esclats d'entu­si­asme cap a la men­ta­li­tat con­que­ri­dora de l'home, cap a unes visi­ons catastròfiques de la des­trucció. Sovint les adap­ta­ci­ons que la moder­ni­tat ens ha ofert del poeta anglès han estat esmorteïdes o banals, desen­fo­ca­des i ele­men­tals. Per aquest motiu, i amb la dèria que tenen els nos­tres homes de tea­tre per Shakes­pe­are, ens va dei­xar boca­ba­dats l'adap­tació Victòria d'Enric V, que ha fet Pau Carrió al Lliure de Gràcia i que tenen l'opor­tu­ni­tat de veure fins al 25 d'octu­bre.

Val la pena perquè Carrió i els actors han entès la dimensió de l'home, pre­ci­sa­ment perquè són com ell, de la mateixa raça, amb les difi­cul­tats d'un moment com­pli­cat i amb la incer­tesa del que pas­sarà. No els puc esmen­tar tots, però Pol López, Laura Aubert, Paula Blanco i els altres han dut la peça a aques­tes situ­a­ci­ons can­vi­ants que Shakes­pe­are pro­pi­cia, és a dir, quan s'eleva per reci­tar i quan des­cen­deix abrup­ta­ment a l'abisme per mos­trar les misèries de l'ambició des­me­su­rada i la per­ver­si­tat de l'ànima humana. S'hi recreen sense exce­dir-se.

Man­lle­vant uns ver­sos del poeta, hi ha una lec­tura en el lli­bre infi­nit dels secrets de la natu­ra­lesa. I això no té èpoques. És idèntica ara la situ­ació a Síria que la que recrea Carrió al con­flicte entre fran­ce­sos i britànics. A més, les limi­ta­ci­ons que­den solu­ci­o­na­des amb solvència dins un espai escènic en què els cops d'efecte fan que les gai­rebé dues hores de funció pas­sin com una ale­nada, entre les pro­vo­ca­ci­ons, les ame­na­ces i la pròpia tropa dels angle­sos. Les pilo­tes de ten­nis que envia el delfí de França al rei són un punt d'inflexió entre l'estat dels sol­dats dels dos bàndols, entre la gallar­dia i la covar­dia. Hem de valo­rar que Enric V va ser popu­lar en vida de Shakes­pe­are però després va pas­sar dos segles en un abso­lut ostra­cisme. Després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, l'obra va recu­pe­rar tota l'actu­a­li­tat per la des­feta dels grans exèrcits. Estem sen­tint tam­bors de guerra?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia