Teatre

CRÍTICA

jordi bordes

La llibertat que dóna dret a equivocar-se

M agda Puyo és una dramaturga que no s'arronsa si el text demana una presentació crua. És de dolorós record el Temps real d'Albert Mestres (TNC, 2007), per posar-ne un exemple. La directora i dramaturga també és una ferma defensora dels drets de la dona. I, evitant ser pamfletària, aporta mirades de dones per a l'escena. Ara, amb la complicitat de Mireia Trias, s'han atrevit a fer una adaptació de la novel·la Confidències a Al·là, de Saphia Azzeddine. És una ficció escrita en primera persona, però que elles han decidit desdoblar. Així, la vivència es fa molt més dinàmica. Dues actrius es passen el text i les emocions, i es completen l'una a l'altra. Judit Farrés és la còmplice a escena. Ella incorpora la cançó i l'entrada dels sons que completen un quadre cru, injust, que obliga a rebel·lar-se per un Déu que permet aquella misèria. I també que incomoda l'espectador perquè se sap privilegiat còmode, que es desentén de la desigualtat de sexes en les comunitats arcaiques (però també, de manera més amagada, a casa nostra).

El dilema de Jbara, la protagonista, és meridià. Demana a Al·là tenir l'opció de triar alguna cosa. Fins a l'adolescència, només ha pogut assentir la decisió del pare, els plors silenciats de la mare, l'arribada del bus de línia, la gana i haver-se d'empassar el desig. Un engany, tan trist com pueril, l'obligarà a sortir de casa i, totalment vulnerable, haurà de construir el seu nou món. Serà des de la submissió sexual als homes que trobarà una certa llibertat. Serà el vestit que anul·la la dona al carrer, el que li permetrà pervertir i persuadir quan vulgui deixar caure el vel. Però la seva vida continuarà sent sense tria. Només la supervivència. Amb els primers brins de llibertat arribarà la decisió i la consciència. Ara, haurà de ser responsable de tot. Al·là, doncs, li concedeix per fi el dret a triar, a equivocar-se. Al primer error, sembla que Déu li tregui l'oportunitat de ser feliç mai més.

La posada en escena de les dues actrius és molt àgil. La història és senzilla, com si fos un conte amarg. Es parla d'Al·là i de la repressió femenina en aquelles societats, però també es teixeixen ponts per comprovar que queda molt a Occident per disfrutar d'una igualtat real. Els capítols de submissió, per contundents, obliguen a una certa incredulitat, són quasi un punt d'humor negre. El públic empatitza amb el personatge protagonista, i li perdona els moments de llibertinatge després de tanta repressió i incomprensió; odia el pare ignorant; es lamenta de la poca capacitat de reacció de la mare; i s'estima la bondat d'Abdelaziz; en definitiva, es deixa emportar per aquest conte trist, de casualitats poètiques que trasbalsa i, puntualment emociona. Com amb la cançó infantil per celebrar un iogurt de magrana.

CONFIDÈNCIES A AL·LÀ
Saphia Azzeddine
Dramatúrgia direcció: Magda Puyo
Intèrprets: Mireia Trias i Judit Farrés
Dia i lloc: Dijous, dissabte, 11 d'octubre, a La Planeta. Temporada Alta.
La Sala Atrium és l'escenari d'aquesta coproducció fins al 16 de novembre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen