Estranya fascinació

De científics que escri­guin nar­ra­tiva hi ha clàssics com Isaac Asi­mov i Art­hur C. Clarke i de més nos­trats, com Sal­va­dor Macip i Agustín Fernández Mallo. No és sor­pre­nent, perquè hi ha pro­fes­si­o­nals de tota mena que escri­uen ficció. El que importa és on vols arri­bar, no d'on véns. En els científics hi ha una certa tendència a la ciència-ficció, però no sem­pre, com demos­tra el sor­pre­nent, hipnòtic i reco­ma­na­ble debut del bioin­formàtic i químic Miquel Duran (Pujar­nol, 1985), Més o menys jo.

Va ser fina­lista del premi juve­nil Ruyra i està en una col·lecció cros­so­ver. Un ado­les­cent una mica madur pot lle­gir qual­se­vol lli­bre, d'acord, però aquest, tot i estar nar­rat per un ado­les­cent amb apa­rent sim­pli­ci­tat, és per a lec­tors amb el pala­dar edu­cat. No explica res de no con­ve­ni­ent per a un ado­les­cent, però la sub­ti­li­tat del text de Duran és com ser­vir una copa d'un vi de cent euros a qui està acos­tu­mat a la Coca-cola. Adults inclo­sos. S'ho beurà, però no ho valo­rarà com es mereix.

La trama és com­pli­cada de resu­mir, inde­fi­nida i dis­persa. A Pujar­nol, a tocar de Banyo­les i zona rural on es desen­vo­lupa l'obra, un noi explica, amb una cro­no­lo­gia aleatòria i entre una quo­ti­di­a­ni­tat enra­rida i un oni­risme mode­rat, dife­rents impres­si­ons sobre ell i la seva família: mare, pare, ger­mana, amics i, també, l'avi, l'àvia i un oncle morts. Andreu Martín, al pròleg, ens pro­posa fer la prova d'obrir el lli­bre per qual­se­vol pàgina, perquè ens engan­xarà. Té raó; per una vegada, els eslògans i elo­gis no són des­me­su­rats.

La veu nar­ra­tiva de Duran és molt pecu­liar. Fa coses molt difícils sense que es noti. I això és feina d'anys, i paciència. Ofe­reix una bellesa poètica amb una deli­ca­desa inu­sual i gens flo­ral; unes imat­ges potents que t'explo­ten a prop del cor amb efec­tes retar­dats; una tècnica cre­a­tiva admi­ra­ble. En cap moment no és car­rincló ni se li veu el llautó (que no té) de filo­so­fia d'auto­a­juda barata. És espe­cial sense mos­trar la volun­tat de ser-ho; és pro­ba­ble que perquè només ha vol­gut escriure una novel·la, però sense esca­ti­mar esforços.

És un autor dife­rent que, en comp­tes de pro­vo­car el rebuig del que ens és estrany, des de la mateixa estra­nyesa, ens fas­cina, amb el lleu­ger des­as­sos­sec en què ens aban­dona un somni d'aquells que arri­ben de molt endins.