Cinema Actualitat

“Nosaltres permetem la soledat, no la societat”

Nunca es demasiado tarde
Still Life
Direcció: Uberto Pasolini Intèrprets: Eddie Marsan, Joanne Froggatt, Karen Drury Gènere: Comèdia dramàtica Any: GB, 2013

Pro­duc­tor de Full Monty, aquest cine­asta italià té un cognom famós al cinema, però en rea­li­tat és nebot de Luc­hino Vis­conti i ha escrit i diri­git Nunca es dema­si­ado tarde. L'actor Eddie Mar­san encarna un entra­nya­ble fun­ci­o­nari lon­di­nenc que busca fami­li­ars de per­so­nes que moren soles. El film va ser guar­do­nat a Venècia i ha rebut pre­mis del públic a diver­sos fes­ti­vals.

Quin va ser el punt de par­tida d'aquest film?

La idea que es fan milers de fune­rals cada any en què no hi ha ningú em sem­bla ter­ri­ble. Això vol dir que hi ha gent que va morir sola i que va viure sola abans de morir. En la meva vida pri­vi­le­gi­ada amb feina, família, amics... mai m'havia ado­nat d'aquesta rea­li­tat social, que exis­teix a Angla­terra, on visc, i a tot arreu; vaig estar amb la pel·lícula al Japó i em van dir que allà passa sovint.

Com es va docu­men­tar?

No només va ser per la pel·lícula, també va ser un apre­nen­tatge per­so­nal. Vaig inves­ti­gar sobre rea­li­tats soci­als que no conec, sobre la sole­dat a les nos­tres ciu­tats i pobles, sobre­tot a Lon­dres, on visc des de fa 40 anys. Conec una per­sona que fa la feina del pro­ta­go­nista a Lon­dres: bus­car fami­li­ars de per­so­nes que moren soles i orga­nit­zar els enter­ra­ments. Vaig anar a algun enter­ra­ment en què hi havia només el taüt, el capellà i jo. Sents el pes de repre­sen­tar la soci­e­tat, la huma­ni­tat, per a algú que ja ha mort en sole­dat.

Per què el per­so­natge té aquesta neces­si­tat de con­tac­tar amb algú que vagi al fune­ral?
Perquè no li agrada pen­sar que aquesta gent va viure i va morir sola, i la idea que en aquest dar­rer moment seguei­xin sols, li pesa molt. No puc dir per què, és una qüestió emo­tiva, que em va engan­xar quan em docu­men­tava, i vaig sen­tir la neces­si­tat d'expli­car aquesta història. No només volia fer una pel·lícula, l'experiència m'ha permès tenir una vida més plena, una com­prensió més gran del món en què visc. L'impor­tant no és fer la pel·lícula o tenir èxit, l'impor­tant és el viatge que has fet per des­co­brir coses que no conei­xia.

Què ha après de tot aquest procés?

El que em va tocar més és que aquesta sole­dat no és sim­ple­ment un pro­blema social, per falta de polítiques ade­qua­des, som nosal­tres com a indi­vi­dus que per­me­tem la sole­dat. No és bus­cada pels que la patei­xen, no la volen, però els toca. Viuen aquesta vida perquè els veïns estem ocu­pats per la feina, la família, el tre­ball... i pre­fe­rim que­dar-nos a casa amb una copa de vi mirant una estu­pi­desa a la tele­visió en comp­tes de tocar el tim­bre del veí, que fa dies o set­ma­nes que no parla amb ningú. La soci­e­tat ens fa creure que l'impor­tant és pen­sar en nosal­tres, com­prar el dar­rer model de saba­tes... Però la nos­tra vida té valor perquè estem en con­tacte amb la resta de la soci­e­tat.

Al prin­cipi és una pel·lícula més britànica, amb els actors con­tin­guts, sense expres­sar emo­ci­ons, però el final és més italià...

Jo em sento com­ple­ta­ment italià. El fet que la pel·lícula sigui més con­tin­guda a la pri­mera part no és una decisió que sor­geix d'una escola de cinema, ve del per­so­natge. El pro­ta­go­nista és con­tin­gut, i per tant la gramàtica de la pel·lícula ho ha de ser. Quan ell s'obre una mica, la gramàtica de la pel·lícula també s'obre, els colors són més inten­sos, la càmera es mou, hi ha més música... No sé si la pel·lícula passa de ser més anglesa a més ita­li­ana. Hones­ta­ment, el que vaig inten­tar fer va ser una pel·lícula japo­nesa, com les que Ozu va fer tota la vida, que parli de coses uni­ver­sals amb un volum molt baix, en tots els aspec­tes: història, per­so­nat­ges, la càmera...

Èxits com ‘Full Monty' només pas­sen un cop?

Sí. Als bons pro­duc­tors pot­ser cinc cops en la vida, però en gene­ral passa una sola vegada. La clau de qual­se­vol èxit és la sort. Pots aple­gar els millors direc­tor, guio­nista i actor i fer una pel·lícula que no fun­ci­ona. Les pel·lícules estan vives o estan mor­tes, i poden ésser vives amb actors que no coneix ningú, amb guio­nis­tes novells... I amb la mateix gent, després pots fer alguna cosa sense sen­tit, que no té vida. És una qüestió de màgia, dels déus del cinema. A no ser que siguis Billy Wil­der, Berg­man, Fellini o Ozu, i fins i tot ells van fer coses sense vida... Bé, excepte Ozu [riu]. Hi ha gent com Ozu que es comu­nica més direc­ta­ment amb els déus. Els altres no, però de tant en tant el déu ens per­met un petit moment de comu­ni­cació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia