La taverna

En una de les meves dar­re­res opi­ni­ons feia l'elogi del porró com a ins­tru­ment sòlid d'afer­ma­ment naci­o­nal: no hi ha por que es tren­qui i manté la seva con­tundència corpòria. Avui –em sap greu pels lle­pa­fils– em veig obli­gat a fer l'elogi de la taverna, aquell indret on anava el meu avi quan era jove per assa­ben­tar-se del que real­ment pas­sava al poble i als alen­torns, que com­pre­nien, ales­ho­res, fins i tot les Amèriques. Recordo molt bé com els page­sos dels anys de la imme­di­ata post­guerra fran­quista tenien sem­pre un fami­liar, el més can­sat i menys apte per al tre­ball, que cada dia anava a la taverna a pas­sar-hi hores perquè així la família s'assa­ben­tava del que succeïa real­ment a l'alcal­dia, a ciu­tat, al món, el preu de la llet o el del blat, i de tot el que fos neces­sari. La seva fatiga innata no li impe­dia córrer cap a casa, quan s'esqueia, per infor­mar-los perquè esti­gues­sin a l'aguait i pogues­sin actuar en con­seqüència. La taverna era el cen­tre d'infor­mació real del país i del que ens podia caure a sobre sob­ta­da­ment.

Avui aque­lla taverna s'ha subs­tituït per les tertúlies radiofòniques i tele­vi­si­ves. Però, compte!, no totes, perquè n'hi ha unes quan­tes que són els por­ta­veus del poder esta­blert sota l'apa­rença de la lli­ber­tat de paraula i de pen­sa­ment.

No així en altres emis­so­res i tele­vi­si­ons en què hi ha uns quants des­pen­jats que per man­te­nir la publi­ci­tat que se'ls exi­geix, diuen tot el que saben de real i de fic­tici perquè la gent els escolti. Aquell xafar­deig esdevé la dis­bau­xada rea­li­tat del país.