La increïble vida de Lucrècia Borja

Dario Fo (San­gi­ano, 1926) és sobre­tot un autor d'obres tea­trals d'èxit com ara Pum, Pum, qui és? La poli­cia, Mis­teri Buffo, Aquí no paga ni Déu, Mort acci­den­tal d'un anar­quista, Un dia qual­se­vol... Ara el premi Nobel de lite­ra­tura de 1997 pre­senta una nova obra que no és de tea­tre, sinó de nar­ra­tiva històrica o novel·la d'assaig sobre la vida increïble de Lucrècia Borja. No és la pri­mera vegada que Fo s'endinsa en el món de la nar­ra­tiva, ja ho havia fet el 2002 quan va publi­car un relat en clau auto­bi­ogràfica, País de faula (Bro­mera, 2005).

Amb aquesta dar­rera novel·la, Dario Fo rei­vin­dica la família Borja, sobre­tot Lucrècia, la filla de Rode­ric Borja, que gover­na­ria a Sant Pere com a Papa, entre 1492 i 1503, amb el nom d'Ale­xan­dre VI. En el preàmbul del lli­bre, Fo mani­festa que sobre els Borja s'han escrit òperes, peces tea­trals, tota mena d'històries i, fins i tot, s'han fet sèries de tele­visió i pel·lícules. Cita també alguns dels grans escrip­tors que han con­tat la vida d'aquesta pode­rosa família, com ara Vic­tor Hugo, Ale­xan­dre Dumas i Maria Bellonci; però s'hi decanta per John Ford, autor anglès del segle XVII, que va escriure Pec­cato che sia una putana, obra ins­pi­rada en les pre­sump­tes rela­ci­ons inces­tu­o­ses entre Lucrècia i el seu germà Cèsar.

Fo recrea per­fec­ta­ment l'ambi­ent del Renai­xe­ment italià de l'època d'Ale­xan­dre VI i rei­vin­dica el paper espe­cial de Lucrècia, que ha pas­sat a la història com a per­versa, intri­gant, sense escrúpols i inces­tu­osa. La pre­senta com una dona intel·ligent i plena de sen­si­bi­li­tat. Amb la seva novel·la històrica, des­munta mites i defensa la filla del Papa com una víctima de les cir­cumstàncies i de la desin­for­mació malèvola que van aixe­car con­tra ella els pode­ro­sos Sforza de Milà.

Mal­grat això, Fo alli­bera Lucrècia del clixé de dona dis­so­luta i la situa enmig de la vida quo­ti­di­ana d'una època fas­ci­nant a la cort renai­xen­tista per excel·lència, domi­nada pel Vaticà i, més con­cre­ta­ment, pel seu pare, Ale­xan­dre VI, el qual havia tin­gut qua­tre fills amb Van­nozza Cata­nei i encara en tingué un cinquè amb la jove Giu­lia Far­nese, de 14 anys, quan ell en tenia 58. Lucrècia Borja es va casar tres vega­des, va tenir diver­sos amants i només va viure trenta-nou anys, però la seva vida, en ple Renai­xe­ment italià, fou increïble. No hi fal­ta­ren les cons­pi­ra­ci­ons, els mis­te­ris i els assas­si­nats. Fo s'ha endin­sat en la lle­genda negra d'Ale­xan­dre VI i desfà una a una totes les peces del seu poder. Lucrècia Borja, la filla del Papa és una gran novel·la històrica, digna de ser nar­rada per un premi Nobel. Cal lle­gir-la per res­sus­ci­tar la cul­tura renai­xen­tista i l'amor per la bona lite­ra­tura.