Joan Estelrich, home incòmode

Joan Estel­rich era el fill de guàrdia civil que va diri­gir la col·lecció Ber­nat Metge, el bri­llant intel·lec­tual cata­la­nista que no va dub­tar a pas­sar-se al govern de Bur­gos. Lle­gir Fènix o l'espe­rit de Renai­xença (RBA), publi­cat per pri­mera vegada el 1934, ens mos­tra les com­ple­xi­tats de la nos­tra història.

El lli­bre, apa­re­gut poc després de la victòria elec­to­ral de Fran­cesc Macià, es pot enten­dre com la defensa tàctica d'una certa idea de la tra­dició, però també com una mos­tra de les con­tra­dic­ci­ons d'un “intel·lec­tual d'acció” abans de la Guerra Civil espa­nyola. D'una banda, hi tro­bem el voca­bu­lari de la dreta influïda pel fei­xisme (aris­tocràcia, jerar­quia, ener­gia, política viril, trans­cendència). De l'altra, hi des­co­brim una defensa inequívoca de la cata­la­ni­tat: Estel­rich con­si­dera el com­promís de Casp com l'inici de la decadència, i la der­rota del 1714, com la pèrdua de les lli­ber­tats. Avui dia, seria difícil no subs­criure mol­tes de les seves afir­ma­ci­ons: “Els cata­lans som un poble, no una raça; una cul­tura, no una estirp”, “La uni­tat hispànica es cons­tata sobre­tot en els aspec­tes nega­tius, en els defec­tes”, “Sos­pito que el nos­tre naci­o­na­lisme és, pura­ment i sim­ple­ment, anti­na­ci­o­na­lisme.”

Autor i crític, edi­tor i dina­mit­za­dor, Joan Estel­rich (Fela­nitx, 1896 – París, 1958) entén la Renai­xença com un estat d'ànim més que no pas com un període històric: es tracta d'apun­ta­lar el futur a par­tir dels ante­ces­sors. El camí, segons ell, és l'huma­nisme català, equi­dis­tant entre el folk­lo­risme naci­o­na­lista i el moder­nisme d'ori­gen estran­ger. Par­ti­dari del “rea­lisme espi­ri­tu­a­lista”, Estel­rich lamenta la falta de pene­tració dels escrip­tors del seu temps, que pot­ser és també el nos­tre: “Grans sec­tors de la nos­tra vida no han pres estat lite­rari.”

En l'home­not que li va dedi­car, Pla el pre­senta alhora com un gour­met i un gour­mand. Curiós Joan Estel­rich, que uti­litza l'adjec­tiu beat en sen­tit nega­tiu i sacer­do­tal en sen­tit posi­tiu. Cita Nietz­sche, però també Key­ser­ling (que va cri­ti­car el mili­ta­risme ale­many), Goethe i Berg­son, Mara­gall i Cre­xells. Ben mirat, l'autèntic fènix va ser ell mateix, que després de cri­ti­car l'ànsia homo­geneïtza­dora de l'Estat va ser l'ambai­xa­dor per­ma­nent de l'Espa­nya fran­quista a la Unesco. Intel·lec­tual incòmode, no va ser accep­tat pel falan­gisme. Ens queda, en tot cas, la seva luci­desa: “Ni fórem irlan­de­sos, irre­duc­ti­bles; ni fórem esco­ce­sos, apro­fi­ta­dors.”