Un home amb passat
El director finlandès Aki Kaurismäki és a Barcelona per presentar el cicle que la Filmoteca de Catalunya els dedica a ell i al seu amic Peter von Bagh, mort fa poc
“Mai no he estat satisfet de res del que he fet, però tenint en compte la meva manca de talent el resultat està prou bé, podria ser pitjor”, diu Aki Kaursimäki assegut a la terrassa de la Filmoteca de Catalunya, al cor del Raval. Com els seus personatges, fuma sense parar, i de tant en tant fa glops d'una cervesa enorme. Programadors de festivals, jurats de premis i espectadors de tot el món discutirien, sens dubte, la seva afirmació. Fins al 28 de febrer, un cicle de la Filmoteca programa pel·lícules com ara La chica de la fábrica de cerillas (1990), La vida de bohemia (premi de la crítica a la Berlinale del 1992), Un hombre sin pasado (nominada als Oscars del 2003) o Le Havre (premi del jurat de Canes del 2011). Un grapat de títols que, amb una dotzena més que ha dirigit al llarg de 30 anys, han fet d'Aki Kaurismäki un home amb un passat, han engrandit la figura d'un cineasta que ha posat Finlàndia a tots els mapes cinematogràfics del món.
Perdedors de tota mena poblen els seus drames, tragèdies i comèdies, dotats sempre d'un subtil sentit de l'humor. Films amb pocs diàlegs, amb personatges excèntrics i un punt de melancolia, almenys si es veuen amb ulls mediterranis. Una nostàlgia accentuada darrerament per la mort de Peter von Bagh, el setembre passat. Cineasta, programador de festivals i historiador de cinema, és objecte conjuntament amb el director, del primer gran cicle de l'any a la Filmoteca. “Podria parlar de Peter la resta de la meva vida i es faria curta..., vull dir la meva vida. Era un personatge del Renaixement, meravellós en molts aspectes. No podia estar lluny dels llibres, va dirigir més de 20 documentals d'història... No parava mai! Per a mi era sobretot un amic.”
Influència profunda
A part d'amistat, va tenir una profunda influència en la formació de Kaurismäki: “Era el programador de la Filmoteca d'Hèlsinki als anys setanta. Vaig conèixer el cinema a través de les seves tries: les pel·lícules d'Eisenstein, Lubitsch... Ell em va introduir a la majoria de films i directors, i sempre escrivia sobre cada pel·lícula. Era massa jove per ser el meu professor o el meu pare, però vam mantenir una gran amistat durant tots aquests anys, fins que va morir.”
Aki Kaurismäki prefereix fer pel·lícules protagonitzades per gent de la seva edat (és nascut el 1957), “perquè entens millor els personatges”. “Em resultaria molt difícil ara explicar una història sobre gent que té vint anys perquè no sé el que pensen, no sé què es diuen per Facebook, internet o qualsevol merda d'aquestes màquines diabòliques.”
Diu de Jean-Pierre Léaud, actor d'alguns dels seus films: “És el meu germà en la misèria.” I explica: “Als anys setanta, solíem anar a tot arreu; vaig estar a Barcelona i quan vaig marxar em van robar el passaport i els diners a la frontera amb França. Era jove i estúpid, i ara
només sóc estúpid.””Tot i que no ve gaire a tomb, fa un gir de la conversa per expressar el seu conegut antiamericanisme: “Els ianquis no tenen respecte, no valoren les vides dels que no tenen passaport nord-americà.”
