Poetes d'edat provecta

Diuen els qui l'havien trac­tat de forma assídua –aquest cro­nista hi va par­lar in extenso en tres o qua­tre oca­si­ons– que Gil de Biedma sos­te­nia que la poe­sia és una dis­ci­plina lli­gada a l'evo­lució per­so­nal, i per tant pràctica –rela­ti­va­ment, dic jo– comuna en l'ado­lescència, però que per con­tra deixa de tenir sen­tit a par­tir d'una certa edat, quan per bé o per mal, o al marge de tals con­si­de­ra­ci­ons, la per­so­na­li­tat ja està feta i con­so­li­dada. Gil de Biedma va prac­ti­car la idea ell mateix de manera escru­po­losa –publica l'últim lli­bre de poe­sia abans de fer qua­ranta anys–, i aquest deu ser un aspecte més pel qual se'l con­si­dera ada­lil cap­da­van­ter del que se n'ha dit poe­sia de l'experiència.

I és que tal mecànica vital i literària ser­veix més per defi­nir una idea par­ti­cu­lar sobre la poe­sia que la natura de la poe­sia en gene­ral, prac­ti­cada en totes les edats al marge d'aquest ordre d'apre­ci­a­ci­ons. En la poe­sia cata­lana –en català– s'ha vist els últims temps un feno­men sig­ni­fi­ca­tiu. Poe­tes que han pas­sat la joven­tut i la pri­mera madu­resa en estat més o menys letàrgic pel que fa a presència social, o en segon o ter­cer terme dar­rere de bri­llants figu­res àmpli­a­ment reco­ne­gu­des, viuen un esclat d'estima i pres­tigi públics en l'edat pro­vecta.

Ha estat el cas recent de Fran­cesc Gar­riga, mort fa poc, i n'hi ha més. Bar­to­meu Fiol n'és un altre exem­ple, i encara Màrius Sam­pere, en bona forma, em diuen, als vui­tanta-sis anys. Hi posaríem fins i tot Vinyoli, mal que en menor mesura, perquè ja al prin­cipi havia tin­gut pres­tigi i presència, però és ben entrat en l'últim quart de la seva vida quan se'l situa al lloc pre­e­mi­nent que no ha aban­do­nat.

Ele­ment impor­tant en els renai­xe­ments o veri­ta­bles nai­xe­ments d'aquests poe­tes és la rei­vin­di­cació de què són objecte per part d'autors més joves, que els van a bus­car perquè hi veuen l'alter­na­tiva al que de manera més o menys edi­pi­ana –no ho dic en sen­tit pejo­ra­tiu– con­si­de­ren el poder esta­blert, si és que en poe­sia, i encara en la cata­lana, es pot par­lar de poder, tant en sen­tit mediàtic com en l'estric­ta­ment lite­rari.

Per­pe­trant una pràctica genuïna de la joven­tut, els novells veuen en tals acci­ons veri­ta­bles actes de justícia. Ho són de debò? S'havia estat injust amb aquests poe­tes abans del moment en què se'ls atorga major presència? Es fa difícil des­triar con­si­de­ra­ci­ons objec­ti­ves de manies per­se­cutòries. Contrària­ment a l'àmbit de la novel·la, on el que compta és ven­dre lli­bres, el de la poe­sia fun­ci­ona mafi­o­sa­ment, i la gràcia de cadascú amb la diplomàcia, amb la pre­sen­tació de la pròpia imatge en defi­ni­tiva, és cab­dal per fer-se un lloc dins d'una tendència. Si el poeta es tanca a casa, si desatén els pro­to­cols esta­blerts, si té un caràcter esquerp o llam­pat és difícil que el vagin a bus­car, si no és que dins de tal manera de fer no apa­rei­xen ele­ments espe­ci­al­ment atrac­tius, ori­gi­nals, fas­ci­nants. Els grans poe­tes solen ser també grans estra­tegs. El temps posa cadascú al seu lloc? Això diu el tòpic, però tots sabem que no sem­pre és així.