cultura

Mirador

Dues actrius a la maduresa

Ho vull dir amb tot el respecte degut, però, perquè donessin un Oscar a Julianne Moore, ha calgut que interpretés una dona amb una malaltia degenerativa. No és que no s'ho mereixi per Still Alice, en què encarna amb contenció i dignitat gestual una professora de lingüística de Columbia afectada per l'Alzheimer. Però Moore, potser la millor actriu cinematogràfica nord-americana de la seva generació a la cinquantena, s'ho mereixia abans per les seves nominacions per Boogie nights (1997) i El final de l'idil·li (1999). I sobretot per Lluny del cel, un excels melodrama de Todd Haynes pel qual va aspirar al premi l'any 2002, en què Nicole Kidman va guanyar per Les hores, film amb el qual ella també havia de rebre l'Oscar a l'actriu secundària.

Feia tretze anys que ni estava nominada aquesta actriu pèl-roja que és l'única nord-americana (ho han aconseguit també Isabelle Huppert i Juliette Binoche) premiada als festivals de Venècia (Lluny del cel), Berlín (Les hores) i Canes, on l'any passat va guanyar per The map of the stars, film de Cronenberg en què és una actriu capaç de tot per obtenir un paper a la selva de Hollywood, que, en aquest cas, l'ha desestimat. A més, podia haver guanyat un Oscar, o qualsevol premi, per diversos films pels quals no va ser nominada: Vides encreuades, la seva revelació amb Robert Altman; Oncle Vània al carrer 42, on és una deliciosa Ielena dirigida per Louis Malle; Safe, el seu primer film amb Tod Haynes; El gran Lebowski, dels Coen; Magnolia, de Paul Thomas Anderson, o Els nois estan bé, de Lisa Chodolenko. Tant se val. Està bé que, finalment, hagi guanyat aquesta actriu subtil i agosarada que no ha passat per la cirurgia plàstica. Com també que hagi sigut premiada la recuperada Patricia Arquette, que commou a Boyhood, film excepcional, i menyspreat per l'Acadèmia, de Richard Linklater, que mostra com el temps passa pel cos d'aquesta actriu (i el dels altres intèrprets) que tampoc no ha recorregut a la cirurgia. Amb Meryl Streep aclamant-la, Arquette va fer un discurs en què va reclamar que, finalment, els sous de les dones, entre les quals les actrius, siguin iguals que els dels homes.

Diferentment, en aquest article discriminarem els actors oscaritzats dedicant-los el poc espai que resta. Diuen que estava cantat el premi a J.K. Simmons a propòsit del dur professor de Whiplash. Potser sí. Com potser també ho estava que guanyés Eddie Redmayne, malgrat que Michael Keaton, interpretant un actor que vol demostrar el seu talent a Birdman, hi semblés destinat. El quasi debutant Redmayne no ha hagut d'esperar. La tradició s'ha imposat i també l'ha rebut per haver interpretat un home (ni més ni menys que Stephen Hawking) afectat per una malaltia, en aquest cas l'ELA.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia