El cantó més salvatge de la creació artística

Per a Jordi Mitjà (Figue­res, 1970), l'art és un llarg camí d'apre­nen­tatge. D'aquí que dóna tanta o més importància al procés previ a la rea­lit­zació artística que a la pròpia obra. El sen­tit de l'art, la seva veri­ta­ble essència, el troba pas­se­jant per un bosc, ins­pec­ci­o­nant les sàvies eines de l'avi o emu­lant la des­tresa del seu pare manyà. Amb el que té més a prop i hi con­viu, trama el seu codi artístic. La matèria pri­mera del seu tre­ball és tot allò que passa des­a­per­ce­but, tot allò que sem­bla insubs­tan­cial perquè, jus­ta­ment, és tan pro­per, quo­tidià, comú. Més que crear, el que esti­mula Mitjà és des­ve­lar els secrets de les coses que tenim a tocar.

En un país nor­mal, Mitjà figu­ra­ria en la pri­mera divisió de l'art con­tem­po­rani català. La seva car­rera es troba en la fas­ci­nant fron­tera entre la madu­resa d'un artista amb un ide­ari cre­a­tiu molt cohe­rent i bre­gat i la teme­ri­tat d'un etern prin­ci­pi­ant que no es cansa de cer­car cor­ri­ols cos­te­ruts que el por­ten a noves pos­si­bi­li­tats d'expe­ri­men­tació. A cada expo­sició fa un salt. L'actual, a la gale­ria Maserre, és una de les més potents de la tem­po­rada bar­ce­lo­nina.

No hi ha peces menors en aquesta mos­tra. En cada una s'hi mani­festa el Jordi Mitjà que observa per­sis­tent­ment la natura amb el propòsit de com­pren­dre la relació entre el ser humà i el món que l'envolta. En cada una hi regna un pen­sa­ment sobre el que ha estat i la petja que ha dei­xat. Mitjà no s'ho mira des de cap tanca, s'hi invo­lu­cra deci­di­da­ment. Ho veiem a Monu­ment indòmit, magis­tral, una estora de tot­xos des­em­pa­rats que va res­ca­tar d'una bòbila de Vila­fant aban­do­nada des dels anys setanta. L'artista ha ero­si­o­nat el con­junt d'argi­les per invo­car una idea de ruïna. La seva dis­po­sició al terra de la gale­ria sug­ge­reix decadència, com si dels ves­ti­gis d'una civi­lit­zació es tractés. Una civi­lit­zació que ben bé podria ser la nos­tra, amb el totxo com a metàfora del gegantí abo­ca­dor de la crisi actual. És una obra que, a més, sin­te­titza molt bé el neguit d'un artista des­en­ci­sat que crea per pro­tes­tar con­tra la mer­can­ti­lit­zació de l'art.

Atzar i memòria es con­xor­xen també en una altra peça vigo­rosa, Les cre­en­ces, en la qual, una vegada més, Mitjà dóna una segona opor­tu­ni­tat a mate­ri­als des­car­tats. Un pro­jec­tor tec­nològica­ment des­fa­sat pro­ce­dent d'un hos­pi­tal estampa sobre una esquer­dada taula de tre­ball d'un escor­xa­dor els refle­xos d'uns vidres que sem­blen eines de sílex desen­ter­ra­des d'una caverna pre­històrica. És una obra d'un lirisme col­pi­dor. Mitjà dóna una lliçó estètica amb objec­tes que hem supri­mit de les nos­tres vides, per inútils o per espat­llats.

I això mateix s'ho aplica a ell mateix, a les seves pròpies dei­xa­lles artísti­ques. Fa un parell d'anys, va estre­nar taller a Banyo­les –bé, de fet, el seu pri­mer taller, fins lla­vors tre­ba­llava a casa–, i durant el procés de tras­llat es va tro­bar amb muni­ons de dibui­xos que havia eli­mi­nat del cor­pus de la seva obra. Molts d'aquests els ha rea­pro­fi­tat en unes obres, que cal veure com a escul­tu­res, sobre les quals hi ha ves­sat gus­pi­res de metall sol­dat. El resul­tat són unes pre­ci­o­ses cons­tel·laci­ons que, des del cantó més sal­vatge de l'art, ator­guen un paper cen­tral a l'espec­ta­dor i a la seva experiència emo­tiva i intel·lec­tual.