Defensa de la República
Catherine Deneuve va inaugurar ahir el 68è Festival de Canes amb un al·legat a favor dels serveis públics
‘La tête haute' remet a certs recursos efectistes, tot i buscar una sobrietat realista
Catherine Deneuve va posar l'any 1989 com a model per a una escultura de Marianne, figura que simbolitza la República francesa. Passat el temps, havent-se convertit en l'encarnació de la memòria del cinema francès dels últims 50 anys, Deneuve representa la justícia de la República a La tête haute, el film de la directora, guionista i també actriu Emmanuelle Bercot que va inaugurar ahir la 68a edició del festival de Canes. Una elecció que pot resultar sorprenent perquè la pel·lícula té un caràcter social que la diferencia de les produccions festives, a vegades glamuroses i fins espectaculars, que tendeixen a obrir un festival que, en aquesta edició, sembla disposada a protegir i promoure la cinematografia del propi país. El cas és que, en un moment que es posen en qüestió les institucions públiques, Bercot en fa una defensa a través d'una jutgessa sensible i dels educadors que es fan càrrec d'un adolescent conflictiu abocat a la delinqüència. La mare (Sara Forestier, que d'adolescent va ser descoberta per Abdellatif Kechiche a L'esquive) és incapaç d'educar el fill. La intervenció de la justícia i de l'educació suposa una possibilitat de salvar-lo del desastre, malgrat que es faci present que, amb uns resultats sempre fràgils, la tasca és difícil i no exempta de contradiccions.
Pels serveis públics
Si es comparteixen els valors republicans, com és el cas d'aquesta cronista, també és possible compartir la defensa de les institucions i els serveis públics que fa Bercot, que també serà a Canes com a protagonista de Mon Roi, film de la seva amiga Maïwen. Tanmateix, La tête haute és un film que cau en certs clixés, com ara en el cas del personatge de la mare, i que, tot i que vol aparentar una sobrietat realista a la Dardenne, remet a certs recursos efectistes (i a una relació d'amor forçada i bastant incomprensible) per provocar un impacte emocional.
En la primera jornada també va avançar-se per a la premsa la projecció de Umimachy diary, amb el qual el japonès Hirzaku Kore-Eda torna a competir a la secció oficial. Basant-se en un còmic japonès realista, on tres germanes que acullen la seva germanastra després de la mort del pare comú, Kore-Eda torna a demostrar la seva subtilesa, però també una certa decantació cap al sentimentalisme, subratllat amb la música, evidenciada amb De tal padre, tal hijo. Amb tot, sota la influència de Yasujiro Ozu i de Txèkhov, Umimachy diary aborda amb serenitat i sense superficialitat la dificultat de madurar, el desacord entre la vida desitjada i la real i el fet d'afrontar la mort pròpia i aliena.
