L'infern d'Auschwitz

Ajudant de direcció de Béla Tarr, László Nemes no només ha aconseguit competir en la secció oficial de Canes amb la seva opera prima, El fill de Saül, sinó que ha colpit amb una reconstrucció del funcionament dels camps d'extermini com una indústria de la mort. És un film èticament impecable capaç de generar una resposta afirmativa a una pregunta que suscita un debat interminable: és possible reconstruir l'horror dels camps sense banalitzar-lo o fer-ne un espectacle? Sí, ho és com ho fa Nemes, que no mostra l'horror en primer pla, sinó al rerefons de la imatge, i mai representa l'interior de les càmeres de gas. Nemes, una part de la família del qual va ser assassinada a Auschwitz, sap que les imatges que manquen són imatges de mort i que això no pot tocar-se, reconstituir-se, manipular-se. En tot cas, l'infern d'Auschwitz s'hi fa present a través d'un membre del Sonderkommando, els moviments del qual se segueixen en una fàbrica de la mort on es produeixen i eliminen cadàvers.

El fill de Saül és una ficció que té com a referent els textos escrits per membres del Sonderkommando d'Auschwitz, que, abans de la rebel·lió frustrada de l'octubre del 1944, van enterrar-los. No van ser trobats fins anys més tard i van ser publicats amb el títol Veus sota la cendra. Contenen un testimoni de les tasques quotidianes dels integrants del Sonderkommando, deportats escollits per les SS per treballar en la cadena de la mort: havien d'acompanyar les víctimes fins a les càmeres de gas, extreure els cadàvers, cremar-los i netejar els espais.

Seguint els textos, Nemes reconstrueix aquest procés destinat a no deixar empremta del crim. Amb el personatge de Saül, però, introdueix una al·legoria d'una gran força moral: l'home, un jueu hongarès, creu que un cadàver correspon al seu fill adolescent. Tanmateix, no importa que ho sigui o no. Allò que importa és que intentarà enterrar aquest cadàver: realitzar, doncs, un acte sagrat per respectar el cos mort.