Salvat per dos actors
Michael Caine i Harvey Keitel són els protagonistes de ‘Youth', el nou film de Paolo Sorrentino que ha dividit Canes
Sorrentino és un cineasta amb mal gust, però ho disfressa jugant amb allò grotesc
Jia Zhang-ke parla de les transformacions a la Xina amb un estil dispers i desmenjat
És difícil que Michael Caine i Harvey Keitel puguin resultar antipàtics. També seria estrany no celebrar la presència de Rachel Weisz en qualsevol pel·lícula. Youth, la nova proposta de l'encantador de serpents Paolo Sorrentino que va presentar-se ahir a competició a Canes provocant una divisió d'opinions, els ha reunit en un balneari suís perquè hi interpretin uns personatges en un moment de certa crisi: Caine és un director d'orquestra i músic retirat que sembla haver perdut el gust a la creació; Keitel és un cineasta que escriu el guió d'un nou film sense sentir-se gaire inspirat. Weisz és la filla del primer i ha sigut abandonada pel seu marit, fill del segon. Ells són amics i constaten que el pas del temps és implacable amb la consciència que, a més, els en queda poc.
Després de La grande bellezza, en què Jep Gambardella lamenta haver desaprofitat tant la vida, Sorrentino continua, doncs, abordant el tema del pas del temps amb personatges encara més vells. La joventut a la qual al·ludeix el títol és allò que han perdut, però és lamentable que Sorrentino ho metaforitzi amb dos homes vells en una piscina mirant embadalits el cos nu d'una Miss Univers. Una escena que podria ser de Pajares i Esteso, però amb la sort que hi són Caine i Keitel. S'ha de concedir que la posada en escena és menys barroera que la d'una comèdia hispànica de sempre, però Sorrentino no deixa de ser un cineasta amb mal gust. Ho disfressa jugant amb allò grotesc. Encara és pitjor quan vol ser sublim amb les imatges i transcendent amb les paraules: un cinema de cara a la galeria.
Banal i irritant
Tanmateix, amb la presència de Caine i Keitel que fan estimable una relació d'amistat, Youth és més lleugera i menys carregosa que algunes pel·lícules anteriors del cineasta napolità. Tot i així, hi ha escenes d'una gran banalitat i pot resultar irritant quan, després de fer-ho amb La dolce vita a La grande bellezza, invoca l'esperit fellinià de 8 1/2 en una escena campestre en què a Keitel se li apareixen tots els seus personatges femenins.
Tot i que ha tingut una recepció prou entusiasta, m'ha semblat decebedor el xinès Jia Zhang-ke amb la seva nova pel·lícula, Moutains may depart, també presentada ahir a concurs al Festival de Canes. Amb Plataforma, Plaers desconeguts, El món i Naturalesa morta, entre d'altres, Jia Zhang-ke ha reflectit les transformacions a la Xina de les últimes dècades amb un potent estil narratiu i visual. En aquesta ocasió, en un relat que abasta 25 anys iniciant-se al cap d'any del canvi de mil·lenni fins arribar a un hipotètic 2025 ambientat a Austràlia, posa en relació personatges amb actituds diferents respecte a les possibilitats d'enriquir-se al seu país. Ho fa de manera dispersa, amb un estil desmenjat, amb inesperats recursos sentimentals i de manera força òbvia, com ho apunta el fet que un personatge assedegat de diners li posi Dolar al seu fill.
