Aranda, adéu a un dels grans
Mor als 88 anys el director d'‘Amantes', ‘El Lute' i ‘Libertarias', entre una llarga llista de pel·lícules conegudes
L'erotisme i l'època de la postguerra són presents en moltes de les seves pel·lícules
Si haguéssim de triar una escena representativa de l'extensa filmografia de Vicente Aranda (Barcelona, 1926), formada per 25 llargmetratges dirigits al llarg de 45 anys, una bona candidata seria el tràgic final d'Amantes: a l'estació, enmig de la pluja, Paco (Jorge Sanz) s'acosta a la finestra del tren on seu Luisa (Victoria Abril) i posa sobre el vidre la mà tacada de sang, com a prova del crim passional que acaba de cometre. L'amor, el sexe, la passió, la mort..., ingredients freqüents en el cinema d'Aranda, són presents en aquesta escena. També hi és Victoria Abril, actriu que va treballar en dotze pel·lícules del cineasta.
Vicente Aranda va deixar de rodar el 2009, quan va estrenar el thriller Luna caliente. Ahir va morir a la seva casa de Madrid als 88 anys, segons va anunciar l'Acadèmia del Cinema Espanyol, sense especificar-ne la causa.
Amantes, guardonada amb els Goya a millor director i pel·lícula i amb el premi d'interpretació femenina de la Berlinale (per Abril), bé podria ser també un títol representatiu de la seva obra. Però també podríem triar la incursió a la Guerra Civil amb Libertarias; films d'època com Juana la loca; biopics que retrataven temps obscurs com les dues parts d'El Lute (1987-1988); un dels films de renom de l'Escola de Barcelona, la seva òpera prima Fata Morgana (1965), i una cinta de terror que va inspirar el mateix Tarantino, La novia ensangrentada (1972).
Dos grans temes van dominar la filmografia del cineasta, segons apuntava ahir l'historiador cinematogràfic Romà Gubern. D'una banda, l'erotisme, present en una llarga llista dels seus films. “El sexe m'interessa, per descomptat”, bromejava quan li preguntaven pel tema. En segon lloc, moltes de les seves pel·lícules estan ambientades en la postguerra, que ell va viure com a adolescent després de tornar del seu exili a Veneçuela. També destaca a la seva filmografia les adaptacions que va fer de les novel·les de Juan Marsé que va adaptar: La muchacha de las bragas de oro (1980), Si te dicen que caí (1989)... La literatura sovint va ser la seva font d'inspiració, i escriure va ser una de les seves vocacions frustrades.
Vinculat inicialment a l'Escola de Barcelona, és a finals del 80 i a principis dels anys 90 quan va brillar a més alçada, estrenant obres que van combinar el favor del públic, el reconeixement de la professió (premis Goya inclosos) i de la crítica. A més d'Amantes, destaquen d'aquesta època les dues parts d'El Lute, Juana la loca, Libertarias...
“El més gran”
Entre les nombroses reaccions que van seguir ahir la notícia de la seva mort, és curiosa la coincidència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el nou president de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, Antonio Resines, que el van definir com “un dels grans.” Pere Portabella va recordar els inicis amb ell a l'Escola de Barcelona: “Estàvem en un grup molt obert, i fèiem un tipus de cinema que estava contaminat pel que s'estava fent fora, per la Nouvelle Vague i Pasolini.” El ministre Wert el va definir com a “una de les figures més significatives de la renovació del cinema espanyol”.
