Fantasia o afectació?

Explica la lle­genda que gai­rebé dins un somni astral, Jon Ander­son va conèixer Chris Squire una nit al neguitós barri lon­di­nenc del Soho el 1968. Tots dos mili­ta­ven en la bucòlica i addic­tiva psi­codèlia de l'època, cap­ti­vats pels pri­mers indi­cis electrònics i per tota mena de fau­les rurals. Com tots els avant­guar­dis­tes tenien ànsies de revo­lució i de cer­car feli­gre­sos per a la seva parròquia. De seguida, es van sumar cèlebres músics a la seva aven­tura i el que havien de ser uns intents de trans­for­mació va esde­ve­nir un dels sons més ambi­ci­o­sos –també ampul·losos– del pano­rama i una banda de cau­sa­ria furor durant els anys setanta, pràcti­ca­ment fins a l'eclosió del punk i del reg­gae, que els con­si­de­ra­rien res­pon­sa­bles del des­ga­vell estètic pro­vo­cat. No hem d'obli­dar que va ser el teclista històric dels Yes, Rick Wake­man, qui va inten­tar vetar l'entrada dels grups punks a la seva dis­cogràfica d'ales­ho­res. En pers­pec­tiva, però, els defec­tes del grup resul­ten irre­lle­vants davant la volun­tat de per­fec­ci­o­nisme, de superar la llet­jor del rock i per inten­tar que cada ins­tru­ment sonés, que tingués forma més enllà del soroll i el volum estri­dent.

Alguns crítics con­si­de­ren els pri­mers anys dels setanta com els més impor­tants dins la lon­ge­vi­tat de les jazzísti­ques for­ma­ci­ons dels Yes. Així, del 1972 pro­ce­deix el potent directe, Pro­geny: Seven Shows from Seventy-Two, que recre­ava Close to the Edge, un dels dis­cos més ins­pi­rats de la banda sota les lec­tu­res de Her­mann Hesse, líder de la pau i la fan­ta­sia. Als esmen­tats Ander­son, Squire i Wake­man, la for­mació tenia dos vir­tu­o­sos més de llarga vida: el gui­tar­rista Steve Howe i el bate­ria Alan White, que ja havia par­ti­ci­pat en dis­cos de per­so­nat­ges tan il·lus­tres com George Har­ri­son, John Len­non i Frank Zappa. També hi havia peces dels poste­ri­ors dis­cos de Wake­man en soli­tari, que s'aca­bava d'incor­po­rar a una for­mació con­ce­buda amb ambició, és a dir, amb aquell tòpic de super­grup de l'època.

El resul­tat es deixa escol­tar perquè no abu­sa­ven tant, com ho van fer després, de les impro­vi­sa­ci­ons i els solos ina­ca­ba­bles. Les peces estan recu­pe­ra­des de con­certs de la gira pels Estats Units i el Canadà, i amb com­po­si­ci­ons dins l'ano­me­nat rock simfònic expo­sat a Fra­gile i Close to the Edge. El disc és equi­pa­ra­ble al cele­brat directe en for­mat de tri­ple LP Yes­songs. L'afec­tació que els va carac­te­rit­zar és pre­sent, però només per sen­tir la veu ange­li­cal en fal­set de Jon Ander­son ja paga la pena pujar al cel. Una esto­neta, si més no.