“Veig molt poc interès per fer popular l'art”

Depèn. La crítica d'expo­si­ci­ons en el sen­tit clàssic sem­bla tenir només tres opci­ons: ser còmplice del sis­tema mer­can­til de l'art basat en l'espe­cu­lació; que­dar rele­gada a l'anècdota en aquest sis­tema que no pren en compte valo­ra­ci­ons dis­cur­si­ves; o ple­gar-se als favors de la ins­ti­tució de la qual aca­barà depe­nent econòmica­ment. Ara bé, la crítica, com jo la penso, forma part de for­mes d'escrip­tura con­tem­porànies que se saben crítiques, que sur­ten d'una man­cança, que for­mu­len una con­dició d'autor que m'agrada dir que és tolida, que parla per boca d'altres.

Des del tòpic de la com­petència entre artista i crític, la balança ha cai­gut a favor de la crítica. La crítica i el comis­sa­riat, en tant que acti­vi­tats vampíriques, una mica invàlides i lla­dres per pròpia inca­pa­ci­tat cre­a­tiva i que, lla­vors, han fet de la cita i del cut&paste la seva raó de ser, anco­ren la seva gene­a­lo­gia en el ready-made i el collage. No sé si hi ha una artis­ti­ci­tat que pren­gui la tensió de la con­tem­po­raneïtat que no sigui crítica, que és tant com dir que no hi ha artis­ti­ci­tat fora de la crítica.

M'agrada molt el V&A de Lon­dres, trans­pa­renta aquesta cosa pop, directa i des­a­com­ple­xada britànica que apre­cio tant i que en el fons tre­ba­lla en popu­la­rit­zació de la cul­tura. No ani­ria mai al de l'Espa­nyol, que no sé ni si en tenen.

Si és per­pe­tu­ant la idea de geni i un for­ma­lisme lli­gat a les essències patriòtiques, espero que no.

A l'ofi­ci­a­lisme li ha agra­dat fer ban­dera de grans noms. Però als noranta, amb una gene­ració d'artis­tes fantàstica i nom­brosa, que reprèn estratègies del con­cep­tual apli­ca­des als nous mit­jans, es posen en marxa dinàmiques fetes d'acords i des­a­cords, de con­ta­gis i llui­tes, amb lli­gams amb altres con­tex­tos. Crec que la rea­li­tat artística és més aquesta que la història de qua­tre noms.

M'interes­sen els cre­a­dors amb els quals hi veig una manera com­par­tida d'enten­dre la pro­ducció cul­tu­ral des de refe­rents radi­cals.

Faria la pre­gunta a l'inrevés. Si hi ha manca d'interès, no s'ha de donar la res­pon­sa­bi­li­tat al públic: l'espec­ta­dor o el ciu­tadà és sobirà. La res­pon­sa­bi­li­tat és de l'art. I em pre­gunto si no hem de donar la raó a la Dora García quan escriu que l'art és per a tot­hom però només una elit ho sap. Veig molt poc interès per part del sis­tema de l'art a ser popu­lar i sí per per­pe­tuar un sis­tema econòmic eli­tista o per que­dar res­guar­dats de la dis­cussió i el debat públic. Ha de pro­duir-se un apo­de­ra­ment de l'art per part del ciu­tadà.

No entenc la idea de poble, no com­par­teixo el valor per la madu­resa i poso en dubte l'artis­ti­ci­tat com a valor per si mateix. Així que tant de bo no siguem cap de les tres coses. Però ima­gino que us refe­riu a si tenim un sis­tema de les arts esta­blert: com a maquinària d'explo­tació dels cre­a­dors, podem estar ben satis­fets.

Hi ha un pro­blema de sor­tida: a banda de ser ins­tru­men­ta­lit­zada, la cul­tura sem­pre es jus­ti­fica per motius com el turisme, l'eco­no­mia o la imatge. Si la indústria ha de donar raons econòmiques i indus­tri­als, la cul­tura ha de res­pon­dre amb raons cul­tu­rals: no sé com es fa per què un país pro­gressi econòmica­ment, però més cul­tura fa un país més culte..