Entrevista

ENTREVISTA. Arnau Puig. entrevista arnau puig. Entrevista arnau puig

david castillo. filòsof. david castillo. david castillo

“El sentit comú no és el seny”

“Els catalans es van adaptar als Àustries”
“La reflexió sobre la mort ha desaparegut
“L'esclau és l'esclau, ja està protegit”
“Entendre és una afinitat mental inter- subjetiva
“Els catalans dirigirem el món”

Amb el seu posat etern de nen entre­ma­liat, Arnau Puig ens rep al seu pis de l'Eixam­ple alt, prop de Gràcia. El seu estudi està fol­rat per la bibli­o­teca, que recull les inqui­e­tuds de tota una vida, amb lli­bres seus publi­cats a començament dels sei­xanta, com ara Els pros i els con­tres de la pin­tura abs­tracta, del 1963, que em regala. Simpàtic i afa­ble com sem­pre, em demana amb bro­mes que no diguem ni una paraula de Dau al Set, que ja en té prou, que el con­si­dera un tema cadu­cat. Venim a par­lar del seu nou assaig, La filo­so­fia de la imme­di­a­tesa. 1714 bres­sol sag­nant del pen­sa­ment català, un escla­ri­dor estudi amb rere­fons històric de com s'ha for­jat el caràcter del nos­tre poble mit­jançant les vicis­si­tuds deri­va­des de la des­feta de la Guerra de Suc­cessió. Ho fa sense dog­ma­tis­mes ni patri­o­tisme enal­ti­dor sinó pre­nent els esde­ve­ni­ments històrics com a suport –ben bé a l'estil d'Ortega, de qui va ser dei­xe­ble en la joven­tut– i extra­ient con­clu­si­ons bri­llants, ple­nes d'ada­gis, racons de poe­sia i una petita anto­lo­gia implícita dels mes­tres del pen­sa­ment i la lite­ra­tura moderns. A punt de fer noranta anys, Arnau Puig con­testa amb pers­picàcia i manté la saga­ci­tat en el dis­curs.

Al seu nou lli­bre ‘La filo­so­fia de la imme­di­a­tesa. 1714 bres­sol sag­nant del pen­sa­ment català' uti­litza una frase de Goethe, “clàssic és allò que és sa, i romàntic allò que és malaltís”. Per què la uti­litza, vostè que ha estat un cap­da­van­ter de l'avant­guarda?

Al nou lli­bre volia ofe­rir aques­tes dua­li­tats meves. No és una anto­lo­gia sinó un païment, del verb pair [matisa]. Visc en aquesta digestió. Jo, Cata­lu­nya i el món occi­den­tal som dins una estruc­tura de síntesi, que va ser l'escolàstica, on tot queda expli­cat, fins i tot l'inex­pli­ca­ble: l'existència de Déu a través d'unes pro­ves. Varen ser coses que vaig patir als exàmens de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, quan em vaig matri­cu­lar després d'haver-me ini­ciat a la cul­tura pel meu compte, com un auto­di­dacte.

Me'n dóna un exem­ple?

I tant: “la demos­tración por silo­gis­mos de la inma­cu­lada con­cepción de la vir­gen”.

Com va anar?

Cap al final de la car­rera, quan em van calar, van deci­dir fer-me fora, però era tard perquè em vaig saber defen­sar [riu]. Suposo que van pre­fe­rir treure-me'n, amb el títol, que expul­sar-me, com hau­rien fet de bon començament si s'hagues­sin ado­nat de les meves inten­ci­ons. No obs­tant, em van rete­nir un any fins que vaig abai­xar el cap. Vaig haver de fer com el Gali­leu davant la Inqui­sició, “eppur si muove”... Els vaig aca­bar reco­nei­xent tot el que volien, però també amb el “tan­ma­teix es mou”.

Se'n va sor­tir amb els sil·logis­mes sobre la imma­cu­lada con­cepció?

[Hi pensa con­cen­trat i con­testa deci­dit] No me'n vaig sor­tir gens, però van saber valo­rar la intenció.

S'ho va aca­bar mirant amb amor?

Exac­ta­ment [riu], amb molt d'amor, de Déu, és clar. Vivíem tots immer­sos en un món ben curiós, un retorn a la tra­dició després de la dis­bauxa repu­bli­cana i revo­lu­cionària.

Un retorn com el de la con­tra­re­forma?

Efec­ti­va­ment. Van anar a repe­tir vells esque­mes. És un món que té la seva encar­nació dins la moder­ni­tat amb Lluís XIV i l'adve­ni­ment de l'abso­lu­tisme. Al nos­tre país amb Felip IV i Felip V. Diríem que van estruc­tu­rar una expli­cació per evi­tar l'infern, per faci­li­tar la pos­si­bi­li­tat de redempció. Si no, hau­ria estat la des­es­pe­ració. Aquesta expli­cació és, també, el clas­si­cisme. He uti­lit­zat Goethe perquè és una de les per­so­na­li­tats més extra­or­dinàries que han exis­tit. Només la seva teo­ria sobre els colors supera la dels científics perquè ell incor­pora un aspecte que els científics no podien incor­po­rar: el del blanc i el negre. El blanc és la con­fusió de cro­ma­tis­mes i el negre n'és l'absència. Això no són colors, però en Goethe diu que són “sen­si­bi­li­tats expres­si­ves”. Per tant, són colors. Tro­bava expli­ca­ci­ons a tot. A finals del segle XVIII, amb la Revo­lució fran­cesa, que fa pivo­tar la huma­ni­tat en un altre sen­tit, Goethe vibra també. Quan Napoleó ocupa el ter­ri­tori d'on ell era un lacai d'un príncep de Wei­mar, can­via de manera de pen­sar i pre­fe­reix viure sota la tran­quil·litat del príncep que en els eflu­vis i la inqui­e­tud de la revo­lució. Sche­lling i altres expo­nents de l'ide­a­lisme i del roman­ti­cisme ale­many pre­fe­rei­xen, en canvi, viure flo­tant que en la tran­quil·litat del labo­ra­tori. Hi ha les dues cares peren­nes, la del clas­si­cisme i la del roman­ti­cisme.

Això vostè ho situa al 1714 català...

Efec­ti­va­ment. Els cata­lans esta­ven vivint dins aquesta segu­re­tat després d'haver arri­bar a uns pac­tes i uns furs amb els Àustries. Tot el món sabia que la vida tenia una expli­cació i, men­tre et man­tin­gues­sis dins aquesta expli­cació i no poses­sis en entre­dit l'existència dels seus prin­ci­pis fona­men­tals, no pati­ries. Es podia demos­trar quin era el prin­cipi sense saber quin era el con­tin­gut del prin­cipi, val­gui la con­tra­dicció. Els cata­lans havien acon­se­guit un res­pecte dels Augs­burg i ja els estava bé...

S'hi havien enfron­tat al segle ante­rior, però, amb la revolta dels sega­dors, i molt abans amb la dels remen­ces...

Sí, però havien tro­bat un equi­li­bri després d'haver apai­va­gat els con­flic­tes. Havíem arri­bat a un cert aco­mo­da­ment. En un dels lli­bres ho vaig sin­te­tit­zar. El pro­blema era si quan arri­bava el rei de les Espa­nyes el con­se­ller en cap de la Gene­ra­li­tat havia d'anar cobert o des­co­bert. Sem­bla una conya, però no ho és. Quan arri­bava el rei, el con­se­ller en cap es des­co­bria. El pro­blema venia quan no hi era el rei, però arri­bava el vir­rei. Ales­ho­res, què s'havia de fer?

No des­co­brir-se.

Exacte, és el que van deci­dir els con­se­llers. Aquí radica la qüestió. Cito la frase de Que­vedo quan diu: “Que gente más extraña esos cata­la­nes, que creen que el señor ha de ser­vir­los a ellos, en lugar de ser­vir ellos al señor.

Par­lava de la ingrata con­ducta dels cata­lans i que eren un avor­ta­ment...

No ho ente­nia. Segles després, Valle-Inclán ho va resu­mir a la per­fecció, quan al final dels seus dies, el marquès de Bra­domín observa que els seus fill són més cabrons que ell mateix. Ales­ho­res con­grega tots els seus vas­salls i els llega tots els seus béns. Els serfs li con­tes­ten que s'ha equi­vo­cat perquè si els fa hereus per­dran la segu­re­tat, “on ani­rem a dema­nar”. La pri­ma­cia de la con­dició era per sobre de tot. La con­dició de vas­sall valia més que la riquesa. Per tant era una soci­e­tat esta­ble, clàssica. Si lle­gim Plató, Aristòtil o Arqui­me­des veiem que cap es pre­o­cupa mai dels esclaus. Epi­cur o Isop són esclaus vin­guts a més. En tota la poètica, la dramàtica, l'èpica o la filo­so­fia no hi ha mai cap pre­o­cu­pació: l'esclau és l'esclau, ja està pro­te­git. Són soci­e­tats estruc­tu­ra­des, feli­ces. A Cata­lu­nya ho podem veure a Terra baixa d'Àngel Gui­merà, on si el senyor no li acaba fotent la dona, en Mane­lic no hau­ria entrat en con­flicte con­tra el poder. Quan s'adona que li estan aixe­cant la camisa, diu prou. En el cas de Cata­lu­nya, això passa a par­tir d'un deter­mi­nat moment, el 1714, abans havia resul­tat imper­cep­ti­ble perquè els cata­lans eren obe­di­ents, ser­vents, accep­ta­ven el seu statu quo. En des­pos­seir-los total­ment i que­dar-se sense res, con­ti­nuen vivint, però amb una recança. Han de bus­car les for­mes del nodri­ment.

És el que vostè ano­mena la imme­di­a­tesa...

Sí. Han d'anar llau­rant del no-res, fins i tot bus­car una nova teo­ria del conei­xe­ment per tirar enda­vant, que coin­ci­deix, amb pocs anys de des­fase, amb el que està pas­sant amb els filòsofs esco­ce­sos del sen­tit comú.

Vostè diu, però, que el sen­tit comú no és exac­ta­ment el seny.

A mi no em fotran: el seny, nooo! El seny és un equi­li­bri clàssic, que no em fun­ci­ona. El sen­tit comú no és el seny. El sen­tit comú és quan una cosa no té altre sen­tit, té el sen­tit de la imme­di­a­tesa. Si ens dei­xem atra­par aquí, estem lles­tos. Pensa que aquesta és la meva apor­tació filosòfica. Tot està expli­cat, tot, fins que arri­ben els empi­ris­tes angle­sos.

Se situa en l'òrbita de Fran­cis Bacon?

Sí. John Locke, per exem­ple, s'adona que tot deriva cap a apor­ta­ci­ons metafísiques, però la rea­li­tat ha seguit el seu camí, lluny de la filo­so­fia. Locke intro­du­eix el con­cepte que la rea­li­tat són les sen­sa­ci­ons. Les sen­sa­ci­ons són les que deri­ven en con­cep­tes i el con­cepte és el conei­xe­ment. Les sen­sa­ci­ons, però, no són fia­bles. Per tant, el conei­xe­ment no és estruc­tu­ra­ble, no pot ser clàssic. George Berke­ley va més enllà i con­si­dera que el món és real i que, per tant, les sen­sa­ci­ons són reals, con­si­dera que viure és per­ce­bre o ser per­ce­but. Reco­ne­gu­des com a volàtils, però reals. Hem de tro­bar un cen­sor que fixi la rea­li­tat de cada moment. Veu que aquest cen­sor trans­cen­dent és déu: hi ha un déu que ens està mirant cons­tant­ment i manté les rea­li­tats per la seva mirada. La rea­li­tat és la visió que tens de la rea­li­tat: tan­queu els ulls i no hi ha res, obriu-los i us tro­ba­reu el món, que té un sen­tit que ens ha donat el que està per­ma­nent­ment amb nosal­tres, hi anem seguint els seus ins­tants. Veiem que és una expli­cació tan fictícia com totes les clàssi­ques. El ter­cer és David Hume, dins un segle XVIII en què els britànics estan mar­cant distància res­pecte al con­ti­nent.

Això també perquè Cromwell havia bus­cat un aïlla­ment de les illes per pro­pi­ciar el pro­tec­ci­o­nisme.

Efec­ti­va­ment. Oli­ver Cromwell va crear una flota per impe­dir que cap vai­xell estran­ger portés mer­ca­de­ria a Angla­terra, només podien entrar mer­ca­de­ries els vai­xells angle­sos. Això va pro­vo­car que es desen­vo­lupés una flota fabu­losa. L'objec­tiu és que els països s'espa­vi­lin, com va pas­sar un segle després amb els aran­zels.

Hume, però, inci­deix en les sen­sa­ci­ons.

Hume ens diu que tot és pura sen­sació i no hi ha prin­cipi de cap tipus. És l'empi­risme radi­cal i abso­lut en l'àmbit genèric del conei­xe­ment. La vida quo­ti­di­ana és una altra cosa. Adam Smith, per exem­ple, afirma que els homes tre­ba­llen seguint la pro­pensió de les seves pas­si­ons. Ens movem en relació amb les nos­tres pas­si­ons. El que fan és diluir aquest món de metafísica, que ser­veix als filòsofs esco­ce­sos per exi­gir que toquem de peus a terra o no ens en sor­ti­rem: tin­drem el conei­xe­ment empíric en funció de la rea­li­tat cons­tant. La rea­li­tat és el que en cada moment és. No una teo­ria sinó una rea­li­tat tan­gi­ble. Si una pedra em punxa és un punxó, però si una pedra em ser­veix de suport és un totxo. Per tot allò altre que no sabem, hem de creure el que s'ha dit. La praxi quo­ti­di­ana serà el que ens marca la rea­li­tat, l'empíric. Això és el que hem fet els cata­lans a par­tir del 1714. Quan es desen­vo­lupa aquest cor­rent de la filo­so­fia britànica, cap a mit­jans del segle XVIII, mal­grat que els cata­lans vam ser traïts pels angle­sos en el con­flicte con­tra els borbònics, hi ha unes simi­li­tuds. No hem d'obli­dar que cap al 1705 hi ha un trac­tat català on ja s'afirma que el món és tràfic comer­cial i deixa't estar de punye­tes. Quan l'edi­tor Sala em va publi­car el pri­mer lli­bre, em va pre­gun­tar que on l'havia de ven­dre. Ho he après perquè en l'actu­a­li­tat no pots pre­ten­dre fer res que no tin­gui cir­cu­lació econòmica. I si no, és inútil. Això ho vam des­co­brir els cata­lans fa segles, cosa que va ori­gi­nar aquesta filo­so­fia de la imme­di­a­tesa. Poste­ri­or­ment la pots anar cons­truint, ela­bo­rant i és allà on estem.

I cap a on anem?

Jo crec [riu bur­leta, però con­vençut] que els cata­lans estem des­ti­nats en els pròxims dos-cents anys a diri­gir el món...

Això és una mica el Fran­cesc Pujols.

Sem­blen conyes, però no ho són tant. Ja m'ho van dir a Vílnius, a Lituània, quan es van inde­pen­dit­zar que de l'idi­oma res: “Aquí a Lituània, de nai­xe­ment, hem de par­lar en cinc idi­o­mes per poder moure'ns: el lituà, el polonès, el rus, l'ale­many i l'anglès. Estem envol­tats i hem d'anar enda­vant.” Ara hem de pos­seir la terra...

Hi ha un dis­curs famós del Dur­ruti que diu: “A nosal­tres no ens impor­ten les ruïnes perquè serem els hereus de la terra.”

Doncs és exac­ta­ment això. I això del Dur­ruti no és un vers de colló! El país l'hem de fer nosal­tres, tu i jo. Els que tin­guin la consciència de fer-lo, seran els que el faran. Tota direcció, això sí, implica domini i lla­vors exer­ci­ren domini...

M'agrada més quan parla de les sen­sa­ci­ons i dels sen­ti­ments, quan cita Mar­cel Proust, “el millor que es pot fer és no inten­tar com­pren­dre”...

Enten­dre és una afi­ni­tat men­tal inter­sub­jec­tiva; com­pren­dre és una evidència...

Tor­nant a la ves­sant de la seva vida com a mili­tant avant­guar­dista, la seva obra ha estat mar­cada per l'ads­cripció als cor­rents rup­tu­ris­tes, a través de la recu­pe­ració del sur­re­a­lisme, però també per la vin­cu­lació a la tra­dició. On la defi­ni­ria?

Per mi la con­nexió amb els sur­re­a­lis­tes va ser fona­men­tal. Ens van fer des­co­brir l'altra per­so­na­li­tat implícita. Hi ha la per­so­na­li­tat cul­tu­ral, però també la que posa de mani­fest el sur­re­a­lisme, el xoc de rea­li­tats exter­nes i inter­nes. L'apa­rició d'aquest movi­ment coin­ci­deix el 1917 amb la Revo­lució Russa. El 1926, Bre­ton i els seus com­panys sur­re­a­lis­tes s'inter­ro­guen sobre la revo­lució de la consciència sense obli­dar que acaba d'haver-hi una gran revo­lució social. Per aquest motiu creen les revis­tes La révolu­tion surréaliste i, després, Le sur­re­a­lisme au ser­vice de la révolu­tion'. A par­tir de la mort de Lenin el 1924, Sta­lin comença a desen­vo­lu­par les pur­gues i depu­ra­ci­ons. El 1929, els sur­re­a­lis­tes tren­quen els pac­tes amb els soviètics, però n'hi ha alguns que con­ti­nuen, com és el cas de Louis Ara­gon i Paul Elu­ard. Jo en vaig conèixer alguns, però eren comu­nis­tes de consciència.

Com?

No volien aban­do­nar una flor que havia nas­cut i no la volien dei­xar. Un dels ver­sos de Maiakovski diu “Visca el dis­set congrés del gloriós Par­tit Comu­nista de la Unió Soviètica bol­xe­vic!” És això un poema? És un vers o no ho és? Explica-m'ho. Que al 1919, Maiakovski tin­gui la neces­si­tat d'expres­sar-se així...

No seria una defensa?

Jo crec que és un vers. Els mili­tants que esta­ven allà es devien que­dar boca­ba­dats. És com aquell vers de Racine, que no saps si són des­crip­tius o lírics... Es tracta sens dubte de segres­tos, de situ­a­ci­ons de segrest. Jo era molt amic de Miró i va arri­bar un moment que no hi havia manera que el pogués veure. No m'era acces­si­ble. M'havia col·locat el sant benet de ser el dalinià. Aquí el cul­pa­ble va ser el meu amic Brossa [riu ober­ta­ment]. Van voler treure-se'm de sobre. És molt dura la vida! Tu ja ho saps.

Un no s'ha de dei­xar vèncer per les misèries huma­nes...

És clar, però són efec­ti­ves aques­tes misèries. Penso en el vers de Miguel Hernández, “barro me llamo aun­que Miguel me lla­men”. És un vers o no és un vers?

És un vers...

Doncs és igual que el vers de Maiakovski sobre el congrés del PCUS. Hem de posar sobre la taula la nos­tra lliçó, què hem d'enten­dre per vers i què no hem d'enten­dre. He redes­co­bert el Vinyoli i m'ha fet molt con­tent una nova lec­tura a la meva edat.

Per què no l'interes­sava?

El fet que al Brossa no li agradés, em va con­di­ci­o­nar. És una qüestió de les dic­ta­du­res men­tals, que també exis­tei­xen. La metafísica vinyo­li­ana m'emba­fava, però té aspec­tes ido­nis per a una relec­tura selecta. La majo­ria dels poe­tes tenen una sen­si­bi­li­tat que s'esca­pen a aspec­tes més ter­re­nals. Quan vaig retro­bar Louis Ara­gon en una visita que va fer a Bar­ce­lona a finals dels anys setanta del segle pas­sat, em va fer una dedi­catòria sub­til, ele­vada, ben allu­nyada dels comu­nis­tes que l'acom­pa­nya­ven.

Quan ens hem asse­gut a fer l'entre­vista m'ha dit que podíem par­lar de tot menys de Dau al Set, que n'estava satu­rat, del tema...

És un movi­ment que tinc ja des­car­tat, va ser un moment de la meva existència, amb uns bons amics i vam fer un bon equip, però limi­tat pel que fa a la meva llarga vida. Vam posar de mani­fest unes inqui­e­tuds, però el mateix títol del grup vam fer una jugada, simbòlica –tot i no creure en símbols–, que al·ludia a l'absurd, a les coses estra­nyes... Per mi ha anat sig­ni­fi­cant, amb el pas del temps, una recerca cons­tant, la setena cara del dau, una defi­nició que, per la mateixa cara de l'objecte, no exis­teix. L'experiència m'ha fet ado­nar que hi ha la pos­si­bi­li­tat d'una altra cara del dau, basada en els nous conei­xe­ments, en la tec­no­lo­gia i en la ciència. En resum: hi haurà daus d'altres tipus, i aquí s'ha aca­bat la història.

L'estiu de l'any pas­sat va tenir una crisi cardíaca greu i em va dir que s'havia vist amb els dos peus a l'altra banda. Ens podria dir com ho va viure?

Va ser un procés perquè m'anava tro­bant mala­ment. Feia anys que duia by-pass, tres, que em van posar al 1999. De tant en tant, tenia la sen­sació de des­a­parèixer, sense per­dre ben bé el conei­xe­ment. Des­a­pa­rei­xia com a enti­tat cons­ci­ent, però tor­nava a rea­parèixer. Em tro­bava en un buit sense res, sense fons, queia pre­ci­pi­ta­da­ment per un buit sense fons.

Com ho per­ce­bia?

Amb una des­es­pe­ració enorme perquè no em podia aga­far enlloc. I tenia ànsies d'aga­far-me.

Com la cai­guda dins un somni?

No, ben bé com una rea­li­tat. Quan tor­nava a tro­bar-me a casa, era com des­per­tar-se amb un sobre­salt forçat. Sovint men­tre em tro­bava lle­gint o escri­vint vivia aquesta experiència. No era exac­ta­ment retor­nar, que saps d'on véns, sinó que era una fis­sura, una escissió de la rea­li­tat a través d'un tren­ca­ment total. Jo ja no exis­tia, com si m'eva­porés per un buit infi­nit. Això es va anar pro­duint cada cop amb més freqüència fins que un dia em va pas­sar a casa i la meva dona va avi­sar al metge i, que va tru­car a l'ambulància per anar a l'hos­pi­tal.

Ho recorda?

Sí, perquè la meva dona em va tro­bar a la nit, al cos­tat del llit, capi­cu­lat, en direcció contrària al capçal del llit. A la Quirón m'hi vaig estar dotze dies. Allà em va tor­nar a pas­sar fins que els met­ges van des­co­brir, després de des­car­tar malal­ties cere­brals, que eren atu­ra­des del cor. La sístole de la pan­ta­lla es va man­te­nir durant deu segons recta. Pura i sim­ple­ment se m'atu­rava el cor i em que­dava mort. Vaig fer un arti­cle per al suple­ment que ho sin­te­tit­zava com el “buit del no-res”.

Aques­tes cai­gu­des eren apa­ri­ci­ons momentànies de la mort?

Sí, que­dava mort i hi tor­nava. Dei­xava de bate­gar. El dia que ho van detec­tar estava comp­tant els pas­sos pel pas­sadís de la planta de l'hos­pi­tal per cal­cu­lar les distàncies que m'havia indi­cat que havia de cami­nar com a exer­cici. Havia fet 215 pas­sos de 70 centímetres cada pas. Ho estava cal­cu­lant men­tal­ment quan va tor­nar el buit. Podríem dir que era com que­dar escin­dit, com un viatge a l'esqui­zofrènia. El cor s'atu­rava. Em vaig sen­tir com aquells ànecs o pollas­tres que els tallen el cap, però con­ti­nuen vivint una estona. La vida se n'anava, però la mecànica del meu cos reac­ci­o­nava i hi tor­nava. És com si el meu cos recu­perés el cap i me'l tornés a posar.

M'agrada perquè, com sem­pre, ho explica i ho adapta amb sen­tit de l'humor [Puig no ha parat de som­riure men­tre des­cri­via les sen­sa­ci­ons].

Com vols que m'ho pren­gui, no em puc posar a plo­rar per un feno­men natu­ral. Ara us puc dir que he estat a un altre cantó i que el rebia com un buit des­es­pe­rant: caure pel pre­ci­pici sense aga­fa­dor pos­si­ble. Quan tor­nava, em feia por tor­nar a caure. Després de l'ope­ració del mar­ca­pas­sos no m'ha pas­sat mai més. Ara sóc un biònic. Vol dir que no em puc morir per les qüesti­ons del cor perquè és com si m'hagues­sin ins­tal·lat una vàlvula que, cada cop que arribo a una deter­mi­nada tensió, va fre­nant ella mateixa. Ara per morir-me haurà de ser d'un acci­dent o d'una hòstia que em puguis cla­var per aques­tes coses que t'explico [riu]. Són refle­xi­ons biològiques i fisiològiques, no vaig més enllà.

Vostè que s'ha pas­sat la vida dins la filo­so­fia, com defi­ni­ria la mort?

Res, atu­rar l'alè. Men­tre res­pi­ris, tin­guis consciència, no cal que et pre­o­cu­pis. La resta és ine­vi­ta­ble, és un pas. Tu que ets un poeta, em podràs enten­dre: si anem obser­vant els poe­tes con­tem­po­ra­nis, la reflexió sobre la mort ha des­a­pa­re­gut pràcti­ca­ment. Si tires una mica enrere, els grans metafísics nos­tres, Car­les Riba, Foix, Vinyoli i com­pa­nyia, hi ha una inqui­e­tud davant la presència estra­nya... En la poe­sia actual, sor­to­sa­ment, s'ha eva­po­rat l'angoixa de la mort. El Vinyoli era als límits del decés, de la mort. En par­lem perquè en par­lem, però no és un fet que em pre­o­cupi el més mínim. Sim­ple­ment per cons­ta­tar-ho.

A què ho atri­bu­eix?

La mort és un pas obli­ga­tori, una atu­rada de la vida i s'ha aca­bat. El Vicente Alei­xan­dre des­criu l'enter­ra­ment d'un amic men­tre el taüt va picant con­tra la terra. Quan arriba a baix de tot, diu “y tocó y sonó vacío”. Acaba dient “qué solos se que­dan los muer­tos”. Es pot arri­bar al pate­tisme, com fa Zor­ri­lla quan es defi­neix: “Nací como hierba cor­rom­pida al borde de la tumba de un mal­vado.” Es refe­ria, sens dubte, a Espron­ceda perquè s'havia suïcidat, cosa que con­si­de­ra­ven en aque­lla època menys­pre­a­ble. El culte i la por a la mort són ele­ments del folk­lore, però no em diuen res. Aga­fant el suport del Miralda, podríem dir que “la mort s'ha tor­nat ensu­crada” [riu ober­ta­ment]. Ho veus, oi?

Ha superat la idea de la mort...

Des de petit, em vaig acos­tu­mar als bom­bar­de­jos, als morts, a la violència bèl·lica... Jo mateix vaig tenir una cai­guda d'un camió quan sal­tava per córrer cap al refugi de la meva bar­ri­ada, a les Corts. Em vaig lesi­o­nar greu­ment el braç i me'l va sal­var el doc­tor Tru­eta, que ales­ho­res ope­rava a l'hos­pi­tal de Sant Pau.

Anys durs...

I tant... Les cala­mi­tats de la post­guerra, la per­se­cució per motius diver­sos fins abans-d'ahir... Amb aquest his­to­rial no acon­se­gui­ran que em pre­o­cupi per la mort ni mig minut.

La filosofia de la immediatesa
Arnau Puig
Editorial: Comanegra Barcelona, 2015 Pàgines: 114 Preu: 14 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.