Cultura

Toni Orensanz

PERIODISTA I ESCRIPTOR

“Els nazis ocults no van ser tan buscats com sembla”

Jan Buyse no va ser mai un penedit, estava convençut que havia fet el
que tocava
El cas de Siurana podria ser el de qualsevol altra població on hi va haver nazis vivint-hi

Jan Buyse (1913-2002) va ser un tranquil veí de Siurana, a la comarca del Priorat, que va dedicar bona part de la seva vida a Catalunya als negocis, al muntanyisme i a tenir una vida retirada en companyia de la seva esposa en aquell recòndit i escarpat paratge. Les males llengües consideraven aquest ciutadà d'origen belga un antic nazi que intentava passar desapercebut. Una recerca del periodista Toni Orensanz (Falset, 1970) demostra que les males llengües tocaven d'oïdes però no desafinaven. A El nazi de Siurana (Ara Llibres), el lector descobreix un dels principals capitostos nazis de Bèlgica.

A ‘El nazi de Siurana' explica la història d'aquest nazi però alhora reflexiona de manera més general sobre la memòria històrica.
El cas del nazi de Siurana podria ser el de qualsevol altra població on hi va haver nazis residint-hi. Agafant com a punt de partida un cas molt local pots arribar a unes conclusions generals sobre el fenomen de la memòria, sobre el nazisme i sobre per què molts van trobar refugi aquí. Pots arribar a l'horror europeu partint del lloc més petitet de Catalunya.
Vostè va teixint la història del nazi i també l'evolució del procés d'investigació, descabdellant el misteri pas a pas.
M'agrada despullar les vergonyes del periodisme, compartir amb el lector els dubtes, les reflexions, les pors, el que no tens clar, els obstacles amb què et trobes durant la recerca.
La història del llibre no és la descoberta d'un cas totalment desconegut, sinó que tothom s'ho pensava però ningú s'havia aturat a comprovar-ho.
Les bones històries, inventades o no, tenen vida pròpia. Les llegendes funcionen soles. El cas del nazi de Siurana com a relat funcionaria literàriament i oralment encara que hagués estat fals. Jo vaig pensar que si a sobre fos veritat! I vaig posar-me a investigar-ho.
I a sobre la realitat el contraposa ideològicament amb un personatge tan antagònic com Joan Sales, amb qui el Buysse va coincidir a Siurana.
Escric una conversa fictícia entre Sales i Buyse, deixant clar que és l'únic moment de ficció del llibre. La contraposició de les dues ideologies ho mereixen, tot i que dubto que els dos personatges s'arribessin a tractar amistosament.
Com pot ser que tanta gent tingués pistes sobre el cas i ningú no hi aprofundís?
Tothom t'explicava coses però ningú volia sortir, i he hagut d'arribar a alguns pactes preservant l'anonimat. Arribo a la conclusió que hi ha gent que té por de parlar en públic en general sobre coses poc clares, i d'altra banda crec que hi ha gent que pot pensar que no és bo que associïn el seu poble amb determinades coses fosques i, és clar, un nazi és això.
Remenar el passat no agrada?
Quan fas periodisme sobre un assassinat de fa tres dies, on hi ha implicada gent que té família, en aquest moment dónes per fet que s'han de donar noms. En canvi amb temes del passat sempre hi ha la idea que t'estàs posant en una cosa que ja ha passat i que més val no tocar. Tots tenim cadàvers a l'armari.
Aquest és un cadàver en l'armari d'un pis molt petit, com és Siurana, però el que mostra el llibre és que Catalunya i l'Estat espanyol eren un refugi de nazis espectacular.
Arran de l'aparició dels caça-nazis als anys seixanta ens hem arribat a creure que els nazis van ser molt perseguits, però excepte en els primers anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, després els nazis van viure molt tranquils.
I alguns, plenament identificats i localitzats.
Aquesta idea de la persecució dels nazis és relativa, i se centra en casos molt escandalosos, però nazis d'un segon nivell a Espanya i a Catalunya n'hi va haver a cabassos.
El protagonista del seu llibre fa l'efecte que es construeix en un relat personal explicable, i que amb el pas del temps ja no s'amaga excessivament.
Jan Buyse no va ser mai un penedit, simplement estava convençut que allò que va fer en el moment que ho va fer era allò correcte. I quan uns companys muntanyencs que sospiten d'ell li ho pregunten ell els respon que va ser un lluitador contra l'amenaça del comunisme. Però no els diu que va ser ni més ni menys que el cap de les SS a Brussel·les, cap del partit nazi, cap de l'associació de premsa nazi a Bèlgica.
El silenci de la vídua de Buyse amb vostè denota que realment eren conscients que tenien molt per amagar.
Ells no eren uns penedits. No ho van ser mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.