cultura

El Petit de Cal Eril

MÚSIC

“Les cançons ja les tinc a dins; cal buscar quan fer-les sortir”

És un disc molt misteriós. Mai com ara m'havia preguntat tant de què parlaven les meves cançons...

Tres anys després de La figura del buit, el guissonenc Joan Pons (d'àlies El Petit de Cal Eril) torna amb La força (Bankrobber), un disc amb la cruesa i el misteri com a ingredients primaris i unes textures que el fan més pròxim a la transcendència de Vol i dol (2010) que no pas a l'exuberància de la seva entrega anterior.

Es diu que per gravar ‘La força', li va caldre tancar-se en una cabana en ple hivern...
Necessitava, simplement, un lloc on fer néixer les cançons. He tingut dos fills, aquests últims anys. I em calia una mica de concentració. D'avorriment, fins i tot. Jo, de cançons, no en faig, si no m'hi poso. I, a casa, l'últim que faig és asseure'm a tocar la guitarra.
No els toca la guitarra, als fills?
No, en tot cas, la bateria. La
guitarra no és res que m'apassioni, pràcticament només l'agafo per fer concerts. Per
a mi és una eina i prou.
Li ha sortit un disc molt diferent de ‘La figura del buit'...
Sí. Amb La figura del buit tenia ganes de fer un disc més fresc i obert. Ara, en canvi, no tenia gens clar del què parlaria. He fet un disc molt inconscient i de manera automàtica. Vaig anar a la cabana amb la idea de fer cançons i prou. És, un cop fet, que li he buscat –i trobat– un sentit.
De quin lloc seu surten cançons com ‘El cap', ‘El plor', ‘El salt', ‘El cor', ‘El verí' o ‘L'adéu'?
D'una part inconscient del meu cervell. És, per a mi mateix, un disc molt misteriós, aquest. L'he descobert més escoltant-lo que no pas fent-lo. Mai com ara m'havia preguntat tant de què parlaven les meves cançons...
Parla com si les cançons tinguessin vida pròpia i vostè en fos només el mèdium...
I tant que en tenen! Tinc la sensació que les cançons ja les tinc a dins, i que cal buscar el moment adequat per fer-les sortir.
La portada, com també les fo-tografies del llibret del disc,
recullen senyals fets amb pedres, branques i miralls enmig del bosc. Què li suggereixen?
Aquesta mena de gent enigmàtica que fa aquests senyals i rastres al bosc m'inspiren tendresa. Tot això del land art [moviment sorgit a finals dels anys 60 que crea art en la natura, utilitzant materials naturals com pedres, fulles o terra] em desperta un gran misteri, i creia que això s'esqueia amb el to del disc. La fotografia de portada és diferent en l'edició en CD, vinil i casset.
És, a més de músic, enginyer de so i treu el disc... en casset?
Sí, treure el disc amb els tres formats és una reivindicació que el disc ha de tenir un format. Amb Spotify, o Soundcloud, no es poden escoltar, els discos! El vinil té el més gran rang de freqüències. El CD, la direcció: és un format ideal per escoltar al cotxe. I el casset té una calidesa que m'encanta. Apagat d'aguts, inflat de greus... I no hi ha lloc, a més, per aquella mania d'anar passant abans d'hora les cançons!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia