Jaume Vidal Oliveras. situació crítica
Jaume Vidal
“La batalla per l'art local s'ha perdut del tot”
Té sentit la crítica d'art avui?
La crítica va viure un període daurat: el temps de les avantguardes que coincideix amb el moment en què la premsa gaudia d'un gran prestigi. Aleshores la promoció de l'art depenia de la paraula escrita i el crític desenvolupava el paper de guia i mediador entre artista i públic. Més encara, el crític era pràcticament l'únic responsable de la difusió (això vol dir projecció o èxit de l'artista).
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
L'art contemporani és endogàmic i tendeix a viure en si mateix d'una manera aïllada, sense connexió amb l'exterior. Un artista o un comissari pot desenvolupar la seva carrera a partir dels circuits i el sistema de l'art sense cap article a la premsa o sanció externa. Personalment crec en la necessitat de la separació de poders. Tot i que la crítica –com a espai de reflexió– ha desertat de la premsa, vull pensar en un contrapoder que es contraposi a l'autoritat del sistema de l'art i les institucions culturals.
Tàpies té successor?
Tinc entès que el fill de l'artista, Toni Tàpies Barba, el qual m'inspira molt de respecte com a professional, està administrant el seu llegat des de la seva galeria.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Alguns artistes d'origen català o formats a Barcelona es varen introduir en els circuits internacionals del mercat de l'art. Això no sé si es pot qualificar exactament d'art català.
Per quins artistes aposta?
Els artistes que m'interessen no formen part de la institució o del sistema de l'art contemporani, o sigui del cànon, de l'autoritat, del poder...
Realment interessa l'art al públic català?
L'art, com la poesia, no s'adreça al gran públic. Tot i això l'art inspira la gran atracció del glamur. El glamur és prestigi, la promesa, la llunyania, el miratge... en definitiva alguna cosa tan intangible com el fum... I també el sentiment de sentir-se exclòs (per tant, com més negació, més desig).
Els polítics es creuen l'art català?
La batalla per l'art local s'ha perdut definitivament. Des de sempre l'art contemporani –i amb la globalització molt més– s'orienta vers el mercat internacional i això significa uniformització i estandardització, la negació de la singularitat. Cal adaptar-se al cànon –parlar un idioma multinacional comprensible per tots com una mena d'esperanto– per ser present a les fires i accedir als circuits internacionals... Manuel Borja explica molt bé que a l'origen del Macba es confrontaven dos models que representen dos sectors de la societat catalana i dues maneres d'entendre la política: un model apostava per la identitat i les arrels... I l'altre model, que és el que s'ha imposat arreu, sintonitzava amb el cosmopolitisme. Tots els museus d'art contemporani exposen els mateixos artistes i les mateixes manifestacions. I més: com que el país no té capacitat per competir i introduir artistes autòctons en el mercat internacional, significa que esdevindrem simples sucursals provincianes dels centres de poder i les institucions que lideren l'art contemporani.
L'art és endogàmic i tendeix a viure en si mateix d'una manera aïllada, sense connexió amb l'exterior”
