cultura
José Domingo
músic
“El folklore, en el fons, és ‘trance' i psicodèlia”
Escolto més els Stones que Triana, però, si em poso a fer música, els Stones no surten per enlloc
Esperonat per l'èxit, almenys de crítica, que
va tenir Almería (2013), el músic gironí José Domingo torna amb Vertical (Enunplisplas Música), una altra fascinant barreja de poesia, rock mediterrani i psicodèlia d'influxos orientals. Gravat a Palma amb el seu equip habitual, Vertical té en portada
una il·lustració del seu bon amic Isaac Ulam (amb qui,
fa tres anys, va escriure jotes, havaneres i cançons de treball per a un disc firmat a quatre mans: Temple d'aigua i llum)
i es nodreix de col·laboracions amb Niño de Elche i Soleá Morente.
‘Almería' va ser aclamat com
un dels millors discos estatals de l'any 2013. Què havia de repetir i què no, d'aquell treball?
un dels millors discos estatals de l'any 2013. Què havia de repetir i què no, d'aquell treball?
Vertical
pot semblar, d'entrada, una continuació, però –a diferència d'Almería– té un ordre i un cert sentit narratiu. La poesia té un altre enfocament i els ritmes, les cadències i les harmonies estan força més cuidats. Recorda, en un primer moment, Andalusia, però per a mi també hi ha una connexió amb la psicodèlia turca o egípcia dels anys setanta, per exemple.
La psicodèlia és un concepte excessivament associat a l'univers anglosaxó?
Segurament, i això que Fela Kuti, així com bona part de la música africana, és trance total. I Lole Manuel, i La leyenda del tiempo de Camarón, també. El folklore, en el fons, és molt trance i psicodèlia. Fixa't, per exemple, en les jotes balears!
El terme psicodèlia es va inventar als anys seixanta, però els seus orígens es remunten al primer cop de tambor.
El terme psicodèlia es va inventar als anys seixanta, però els seus orígens es remunten al primer cop de tambor.
Com és que algú de Girona s'ha acabat sentint tan pròxim a músiques com aquestes?
No és res premeditat. De mica en mica m'he anat ficant en aquest territori ibèric, o mediterrani, però escolto molt més els Rolling Stones que Triana, per exemple. El que passa és que, si em poso a fer música, els Stones no em surten per enlloc.
Se'l compara sovint amb grups andalusos de rock progressiu dels anys setanta, com ara Triana i Smash.
Sí, i és tot un honor. Tenim una paleta de colors bastant semblant, però tan bon punt ens posem a pintar fem quadres molt diferents. No sóc tan fan de Triana com, per exemple, de Lole y Manuel, però sí que ho sóc de la mena de concepte que van crear, d'aquest afany de trencar limitacions i buscar la llibertat, que al capdavall és el que et permet la psicodèlia.
Subratlla sovint el seu vessant poètic, vostè.
Que ho digui jo queda molt pretensiós, però crec que hi ha una intenció poètica, en la música que faig. I, també, una sonoritat. Són coses que intento cuidar molt.
Estava destinat, tard o d'hora,
a unir camins amb Niño de Elche?
a unir camins amb Niño de Elche?
Tenim amics comuns que, a mi, em deien que havia d'escoltar Niño de Elche i que, a ell, li deien que havia d'escoltar José Domingo, així que ens vam trobar i vam dir de fer alguna cosa junts. Però passava el temps, no ho fèiem i, amb aquest disc, vaig decidir desencallar-ho. Vam fer Me dejo llevar, una cançó en la qual està immens com a cantant.
És nebot del valencià Pep Laguarda, un altre as de la psicodèlia mediterrània. Escolta el que fa?
Sí, i de fet li agrada, tot i que, si ha de ser dur, ho és. Diu que les melodies són molt meves, la qual cosa és tot un elogi. Recordo quan feia el Brossa d'ahir [el disc clàssic de Laguarda, del 1977] i que me'l cantava per dormir. Mai fins aleshores havia vist ningú tocar la guitarra.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
