Arts escèniques

‘Otello’ amb Dudamel

El mestre veneçolà dirigeix per primer cop a l’Estat una òpera escenificada: un ‘Otello’ de l’Òpera Estatal de Baviera que arriba dissabte al Gran Teatre del Liceu

Cinc mesos i mig després de debutar al Liceu amb una versió en concert d’Il trovatore, el popular director veneçolà Gustavo Dudamel retorna al teatre líric de les Rambles per dirigir, aquesta vegada en format escènic, la qual cosa no havia fet mai a l’Estat, un Otello de Verdi produït per l’Òpera Estatal de Baviera i amb un repartiment integrat pel nord-americà Gregory Kunde i el canari Jorge de León en el rol d’Otello, la búlgara Krassimira Stoyanova i la italiana Eleonora Buratto en el de Desdèmona, i el baríton malagueny Carlos Álvarez i el serbi Željko Lucic en el del malvat Iago. Aquesta producció bavaresa d’Otello, amb direcció escènica d’Amélie Niermeyer, es va estrenar a Munic l’any 2018 i, a Barcelona, amb dos repartiments diferents, s’estarà en cartell entre el 27 i el 31 de març, i entre el 6 i el 14 d’abril, amb un total d’onze funcions que mostren, segons el teatre, el compromís d’oferir una programació de qualitat malgrat les dificultats.

Dudamel, guardonat la setmana passada amb un Grammy a la millor interpretació orquestral, va comparèixer ahir en roda de premsa amb un dit embenat per culpa d’haver donat un cop a la pantalla de plexiglàs davant la qual dirigeix els assajos, i va augurar que aquest Otello, amb un repartiment, segons va definir-lo, “llegendari”, marcaria “un abans i un després” en la seva carrera musical. El veneçolà va recordar quan va descobrir Verdi a través d’un mestre seu que “era molt verdià i mozartià” i va declarar-se un enamorat de la primera escena de l’òpera, d’una “força aclaparadora”. “Odio Otello!”, va afirmar tanmateix de manera categòrica, abans de matisar que el que odiava realment era el personatge verdià.

Kunde, Otello en el repartiment principal, va recordar quan, a diferència d’ara, va haver-se de pintar de negre –“realment negre”– fa deu anys per fer el mateix paper, una pràctica, l’anomenada blackface, que òperes com les de París ja estudien prohibir. “Al principi em va ajudar per entendre la diferència de ser Otel·lo, però una persona blanca no podrà entendre mai el racisme que pateixen les persones que no són blanques. Als EUA ara ens demanen que no ens pintem la cara, i ho entenc perfectament”, va afirmar.

Niermeyer, la directora alemanya d’escena, va especificar que, en la seva versió, explica sobretot la història d’“una persona que torna de la guerra traumatitzada i que ha perdut la confiança”. L’acció la situa en un espai tancat, “una habitació, que es veu en blanc i negre”. La part en blanc, segons Niermeyer, està relacionada amb l’esperança que l’amor encara pot funcionar i que Otello pot tornar a confiar en Desdèmona, mentre que la part negra “és on el personatge es veu cada vegada més atrapat en els seus temors i la seva gelosia”.

El context de pandèmia, finalment, no va passar desapercebut, ahir, en la presentació de l’espectacle. Gregory Kunde va emocionar-se quan va explicar que feia mesos que no podia actuar, i Dudamel va remarcar que, en temps com els actuals, “assumir aquests reptes significa molt més que fer-ho en temps normals”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen