Adeu, Josep Igual

Josep Igual (Benicarló, 1966) ens ha deixat després d’una llarga lluita contra el càncer. En donava fe en el seu dietari a les xarxes socials, en què explicava, amb tot detall, les visites a l’Hospital de la Vall d’Hebron, la conducció temerària de les ambulàncies i la simpatia o antipatia de les infermeres i metges. Ho feia, com sempre, alternant el calvari amb lectures –la devoció per Joan Fuster i Josep Pla era habitual–, amb descripcions dels paisatges de les Terres de l’Ebre, els ocells, els cels, el menjar o la música clàssica que col·locava a l’aparell de música, que anomenava “la gramola”. Igual era un escèptic, convençut del poder de la paraula, però també de l’escassa repercussió que tenia. El vaig conèixer a mitjan vuitanta a Benicarló gràcies als bons oficis de l’amic comú Josep San Abdon. Després Xulio Ricardo Trigo el va incorporar a la secció cultural d’El Temps.

Andreu Carranza el va definir fa poc com “el millor dietarista català dels darrers anys”. No anava errat perquè Igual, a una banda o a l’altra de la frontera –vivia actualment a Amposta–, va ser un escriptor de raça, un dels que més m’agradaven.

Des de la joventut havia rebut diversos guardons, com el Ciutat de València, el Sebastià Juan Arbó, el 25 d’Abril de narrativa de Benissa i el Joan Fuster d’assaig dels Octubre 2019 amb L’eternitat enamorada. La seva companya Xus Valor ha explicat que el poeta “ha marxat tranquil, en pau, sense patir, tal com va demanar”. “És el seu desig que el comiat es faci al seu poble natal i que sigui sobretot senzill, sense flors, i que qui li vulgui donar l’últim adeu ho faci a l’església del Crist de la Mar de Benicarló.”