Estels de llum diàfana i plena

Cinquanta anys després de publicar a la mateixa editorial Pòrtic La generació literària dels 70 –a quatre mans amb Guillem-Jordi Graells–, Oriol Pi de Cabanyes presenta Estels que encara fan llum, un àlbum de retrats de personalitats culturals internacionals i nacionals de la segona meitat del segle XX. La selecció combina figures internacionals com Borges, Edgar Morin, Alberti i el Nobel Octavio Paz amb escriptors i artistes d’aquí, des d’Espriu fins al poc valorat Guillem Viladot i el poeta mallorquí Josep Maria Llompart, a qui va acompanyar de visita a la presó Model quan va ser nomenat Escriptor del Mes, una bona iniciativa cancel·lada.

Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) ha estat una personalitat múltiple i avantguardista de les nostres lletres, des de les narracions beatniks iniciàtiques Oferiu flors als rebels que fracassaren i També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud fins a una trajectòria per diversos gèneres i també en el món de la premsa, on va publicar durant dècades articles al nostre diari. Una de les cites del llibre, de Hannah Arendt, resulta prou reveladora de les seves intencions: “Fins i tot en els temps més obscurs tenim el dret d’esperar certa il·luminació, i aquesta il·luminació ens pot arribar no tant de teories i conceptes com de la llum incerta, titil·lant i sovint feble que irradien alguns homes...”

Estan molt bé les descripcions que fa dels personatges en els retrats; per exemple, el de María Asunción Mateo, companya aleshores de Rafael Alberti, i de tot el que Oriol Pi va trobant al volant: “Molt més jove que el poeta, María Asunción és una dona de mitjana edat, vistosa, de formes curvilínies. És curiós com a aquesta valenciana, professora de literatura, se li pot trobar una certa retirada a María Teresa León, la mateixa cara de lluna de María Teresa León, la primera consort del poeta, que també escrivia versos.

—És un home del Renaixement –proclama, com si ja estiguéssim en un museu.

Corre el febreret boig, un vent fresc de llevant. Al segon pis d’aquesta casa del centre del poble, que l’oficialitat ha dedicat a la perpètua memòria del pròcer, visitem la biblioteca. Gonzalo Santonja ens mostra diverses edicions de cancioneros castellans antics amb subratllats i notes manuscrites al marge d’Alberti.”

Tot el recull és així, entrevistes i visites plenes de detalls, on el periodisme adquireix una categoria literària, difícil de veure actualment. Un whisky amb el mestre Néstor Luján, amb Josep Maria Subirachs al seu taller o un viatge mexicà amb Tísner són algunes de les perles d’un llibre que fa de molt bon llegir, més quan pràcticament tots els personatges han desaparegut. Està molt bé el titular de Pierre Vilar, a qui visita a París: “La història no és una contestació a preguntes: són preguntes...” O quan presenta el pis dient que sembla que no s’hagi tocat en cinquanta anys.

Independentment de l’interès d’aquestes personalitats, l’encert és la mirada literària d’un periodisme de primera, condicionat també per un espai, ben aprofitat. Com diu en el retrat de Pepín Bello, “per sort o per desgràcia sempre queden papers”.