Cinema
Canvi de paradigma
El director Denis Villeneuve adapta la novel·la de ciència-ficció ‘Dune’ en una superproducció enlluernadora, amb segell d’autor, que pot animar l’exhibició
Hi ha algunes circumstàncies en el procés d’adaptar al cinema la novel·la de Frank Herbert Dune que remeten a la seva pròpia sinopsi, a la història de l’heroi mític Paul Atreides que, segons les profecies, vindrà per salvar l’univers. La pandèmia i els retards en l’estrena han convertit en un camí molt accidentat aquest ambiciós projecte que defuig la simplicitat argumental de Star Wars i interpel·la tant les audiències que busquen entreteniment com un públic més madur i reflexiu.
El procés de portar al cinema ha representat una odissea per al cineasta Denis Villeneuve, gairebé tan difícil i accidentada com la de Paul Atreides, magníficament interpretat per Timothée Chalamet. La història, ambientada al planeta Arrakis també adquireix aires metafòrics en el difícil moment que viu l’exhibició cinematogràfica. Un gran èxit que arrossegui públics a les sales de cinema, i que demana a crits veure’l en pantalla gran, és tan necessari com l’aigua als deserts d’Arrakis, o com ho és per a l’univers de Dune l’Espècia, que desbloqueja tot el potencial humà i només es troba en aquest planeta.
Fascinat des de nen
Denis Villeneuve (Trois-Rivières, Quebec, 1967) ha brillat en la ciència-ficció amb els seus dos projectes anteriors: La llegada i Blade Runner 2049, i estava obsessionat des de fa molt temps per la idea d’adaptar la novel·la Dune. Publicada per Frank Herbert el 1965, ha estat objecte de versions fallides, entre les quals destaca la de David Lynch del 1984, feta amb un pressupost molt limitat. El cineasta quebequès explica la seva obsessió per la història en una entrevista promocional: “Vaig descobrir el llibre en la meva adolescència i recordo que em va fascinar per la seva poesia. En aquell moment estava estudiant ciències, i vaig pensar a convertir-me en realitzador o en biòleg per la forma com Frank Herbert abordava l’ecologia en el llibre, de manera tan innovadora, rica, poètica i poderosa.” Creu que planteja temes que són encara ben actuals: “La seva exploració de l’impacte i el caos causat pel colonialisme reflectia el segle XX i continua sent rellevant en l’actualitat. I també hi ha un jove lluitant per la seva identitat, buscant el seu lloc al món, com jo en aquell moment.”
El segell personal del film dificulta trobar-hi referents directes. Recorda l’anterior producció de Villeneuve, Blade Runner 2049 , i està emparentada de lluny amb el cinema de Christopher Nolan per la fascinació que desperta per geografies visuals impactants amb una banda sonora èpica, signada a Dune per un dels grans, Hans Zimmer. Villeneuve encaixa totes les peces a la perfecció: un excel·lent guió sense alts i baixos, amb uns personatges complexos interpretats per bons actors (Chalamet, Oscar Isaac, Rebecca Ferguson, Josh Brolin, Zendaya, Jason Momoa, Javier Bardem...), i un gran equip tècnic, bona part del qual ja va brillar en el seu film anterior. La pel·lícula es va estrenar a la recent Mostra de Venècia i va rebre l’aplaudiment gairebé unànime de la crítica internacional.
