Jane Campion brilla a l’Oest

Després de Bright Star, sobre el poeta romàntic John Keats, feia dotze anys que Jane Campion no dirigia una pel·lícula. Contradient aquells que la consideraven acabada, encara que això fos desmentit per les dues temporades de la sèrie Top of the lake, Campion demostra la seva potència com a cineasta amb The power of the dog, projectada ahir dins la secció Perles del festival de Sant Sebastià després de guanyar el premi a la millor direcció a la recent Mostra de Venècia. Adaptant una novel·la de Thomas Savage (1915-2003), que va escriure una obra majorment inspirada en l’Oest americà posterior a la colonització, aporta una nova revisió del western des d’una perspectiva que explora en un món de vincles masculins (on palpita una homosexualitat a la vegada negada) en què les dones en són pràcticament excloses.

L’acció se situa l’any 1925 a Montana, un estat del nord-oest dels EUA, on en un ranxo es crea una atmosfera pròpia dels drames surenys de Tennessee Williams. Havent estudiat clàssiques a Yale, el seu protagonista (Phil Burbank, encarnat per Benedict Cumberbach) va triar una “vida salvatge”, però econòmicament rendible, influït per un home que, mort fa temps, invoca com un mite: criant bestiar, sigui al ranxo o en transhumància, reuneix un grup d’homes sempre disposats a demostrar la seva virilitat. En aquest món s’introdueix una dona (Kirsten Dunst) casant-se amb el germà de Phil, que la menysprea i l’aboca a la destrucció alcohòlica. Però també s’hi infiltra el fill de la dona, vídua d’un suïcida: un noi d’aparença fràgil, objecte de les burles dels mascles que el consideren un “efeminat”, però que, pertorbant Phil, és capaç de dinamitar el “poder del gos”.

El poder “estètic” de la pel·lícula de Jane Campion, extraordinàriament filmada i amb una força narrativa que no exclou el misteri, contrasta amb el dels films projectats ahir en secció oficial: La abuela, una nova incursió en el gènere de terror de Paco Plaza que, amb un guió del recargolat Carlos Vermut, presenta la vellesa com un horror en ella mateixa i que, a més, té un cert toc lesbofòbic; i The eyes of Tammy Faye, que, amb una magnífica i caracteritzada Jessica Chastain, reconstrueix l’ascens, caiguda i redempció d’una telepredicadora evangelista cèlebre els passats anys setanta i vuitanta als EUA. Dirigida per Michael Schowalter, resulta evident i dilatada, però amb detalls interessants en la seva aproximació al malson del “somni americà” de l’èxit.