Postveritat

No serà el sotasignat qui determini com ha de ser la manera d’enfocar una carrera. I més quan el protagonista és algú com Jordi Savall (1941), un dels intèrprets més admirats del món de la música antiga dels darrers quaranta anys. Resulta obvi que, en aquest temps, el món musical ha anat integrant de manera natural i gens forçada una filosofia i una praxi que són sempre tan interessants com necessàries: conèixer, interpretar i escoltar les obres amb els instruments originals amb què el compositor les va concebre; comprendre que això de la música antiga no és tant un període històric ni l’ús d’uns instruments, sinó una manera de pensar la música. Herreweghe dixit. Això, però, no és sinònim que tots els directors historicistes s’hagin de posar a impulsar una carrera contra rellotge per interpretar com més repertori millor. És cert que el citat Philippe Herreweghe i el tità Nikolaus Harnoncourt han abordat repertoris com ara Beethoven, Schubert, Schumann i Bruckner, però tampoc ells han treballat tan extensivament a fons els repertoris medievals i renaixentistes ni –que consti– tan meravellosament bé com Jordi Savall. És per això que cada aventura orquestral de Savall, en aquesta ocasió amb la Simfonia 6 i la Simfonia 7 de Beethoven, a un el deixa bocabadat per la capacitat de construir una orquestra que assoleix una gran bellesa en el seu so, però alhora el deixa força indiferent per la poca aportació conceptual i imaginació sonora de l’igualadí, que sí que sap, i a més com ningú, assolir en altres repertoris. És cert que el “producte” agrada d’allò més al públic, però hom sap també que allò ha estat més artifici que veritable realitat orquestral. Es parla de so original i, tristament, un pensa, més inconscientment que conscientment, si no ha arribat l’era del “so postveritable”. De fet, el concert era la inauguració d’una autoanomenada “temporada d’antiga” de L’Auditori que no torna a tenir un concert fins al mes de febrer. Postveritat.