Un gran muntatge

No era la primera vegada que Barcelona podia gaudir de la proposta de veure escenificat un oratori. Jonathan Miller, l’abril del 1995, ja va fer-ho amb una Passió segons Sant Mateu de Bach a Santa Maria del Mar, però ara la proposta ha arribat amb tota l’esplendor amb un projecte que s’ha pogut veure fins a vuit vegades al Gran Teatre del Liceu i que s’ha erigit, després d’haver-lo escoltat, en una prova de les grans nits que ens poden i han de donar el binomi constituït per Víctor Garcia de Gomar i Josep Pons. Sense atrevir-nos a escriure que aquest ha estat el muntatge de confirmació que alguna cosa està canviant al coliseu de les Rambles, no és menys veritat que hem pogut gaudir d’una versió intensa, fluida i transparent d’aquest manifest bel·licista com ho és el War Requiem (1962) de Benjamin Britten. Pons, profund coneixedor de l’obra del compositor de Lowestoft des dels anys que, com a escolà de Montserrat, la va conèixer gràcies a Ireneu Segarra, va saber mostrar a on volia anar i va extreure un magnífic resultat de l’Orquestra Simfònica del teatre. També l’obra va servir per veure com els primers inicis de la nova direcció del cor liceístic amb Pablo Assante no han pogut començar millor i han tingut com a copartner una més que feliç participació del cor infantil Veus de Granollers. La potència simbòlica i arquetípica del missatge del text de la missa de difunts més els poemes del soldat i poeta anglès Wilfred Owen ha fet possible el desenvolupament d’una intel·ligent direcció escènica de Daniel Kramer que amb la participació estel·lar del trio de solistes, amb un sublim Mark Padmore, han fet d’aquest War Requiem un dels grans muntatges liceístics dels darrers anys.