Rastres de calidesa humana

Magaluf, nucli costaner del municipi mallorquí de Calvià, és una zona turística que apareix sovint als mitjans de comunicació pels efectes de les superofertes alcohòliques des seus bars i altres establiments: Punta Balena a la matinada plena de cossos en estat etílic i de vomitades, les baralles de borratxera, les morts accidentals dels que, volent llençar-se a la piscina de l’hotel des del balcó de la habitació, s’estavellen al terra. Miguel Ángel Blanca podria haver explorat, entre la denúncia i el gust per rabejar-se en les misèries humanes a la manera d’Ulrich Seidl, en aquest abocador de la classe treballadora europea, que s’hi desfoga de la seva explotació laboral i de les frustracions consumistes. Ha preferit, però, fer una altra cosa: aquest món alienat, amb el seu turisme de gatera, és el marc, o si es vol el rerefons omnipresent, d’una història (o històries) de fantasmes on rastrejar una calidesa humana.

És així que, trepitjant el territori incert entre el documental i la ficció en què les persones es converteixen en personatges, presenta dos duets a Magaluf ghost town: un està format per una dona gran (que sent i convoca l’esperit del seu marit difunt) i un migrant africà al qual ella, creant-se una relació maternofilial, hostatja a casa seva per arribar a final de mes; l’altre per dos joves amants (un dels quals vol ser actor) que voldrien fugir del lloc, però a la vegada s’hi senten fortament vinculats, atrets pel magnetisme d’un illot rocós i les llegendes, com ara que Magaluf exigeix el sacrifici d’un turista. A través d’ells, amb sensibilitat i ironia, Miguel Ángel Blanca troba la humanitat allà on sembla perduda.