Les Slits denunciaven que si sortia un home tocant-se els ous, no passava res, però si elles ensenyaven els pits era un escàndol
A tothom li sembla bé que Iggy Pop canti ‘I wanna be your dog’ però no que una dona digui en una cançó ‘Me gusta ser una zorra’
Xavier Castillón-girona
Molts la recorden com una de les primeres veus de Catalunya Ràdio i també com la noia amb cabells de punta que es va convertir en una de les imatges icòniques de la modernitat catalana a principis dels anys vuitanta, quan presentava l’apartat d’agenda d’Estoc de pop, el primer programa que TV3 va dedicar a les noves tendències musicals i culturals que emergien en aquell moment. Però l’itinerari vital i professional de la periodista gironina Angels Bronsoms –ella prefereix Angels, sense l’accent, com en anglès– és molt més ampli i variat, i inclou girs argumentals sorprenents, inclosa una llarga estada als Estats Units, on es va especialitzar en informació sobre les noves tecnologies digitals quan aquí encara sonaven una mica a ciència ficció. Però no va acabar aquí la seva recerca personal: el 26 d’octubre passat, als 60 anys, aquesta melòmana i bona coneixedora de la història del rock es va doctorar a la UAB i va aconseguir la menció cum laude, amb la tesi Gènere, premsa musical rock i feminisme punk: Estats Units, Regne Unit i Espanya en els anys 80. La recent doctora ha organitzat per a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) el seminari en línia Gender Sounds , que començarà dilluns vinent, 7 de març, i que reunirà en altres tantes sessions, tots els dilluns fins al 4 d’abril (18 h), cinc expertes internacionals en musicologia feminista, per parlar del paper de la dona en escenes estilístiques com les del rock, el punk, el jazz, l’òpera i la música negra. Ja podem avançar que en totes elles el masclisme continua ben viu en petits i grans detalls, tot i que els músics i el seu entorn, els periodistes especialitzats i el públic habitual s’autoadjudiquen sovint etiquetes com ara modern, progressista i avançat.
Per què s’ha doctorat just ara i tractant aquesta temàtica?
Hi ha un moment en les nostres vides que fem una catarsi, i jo l’he fet ara amb aquesta tesi doctoral. El meu estudi està inspirat pel moviment punk, pel seu component de protesta i per la seva contribució a la cultura contemporània, i ha consistit bàsicament en analitzar la visió de la dona que oferien revistes musicals dels tres països als anys vuitanta, amb unes redaccions que eren pràcticament masculines al cent per cent i on sovint s’establien criteris molt diferents per parlar d’un home i d’una dona dedicats professionalment a la música. A la mateixa època jo treballava aquí en mitjans de comunicació i vaig patir actituds com les que ha denunciat el moviment Me Too: allò va canviar la meva il·lusió en una frustració, i per això al cap d’un temps me’n vaig anar a Califòrnia.
Anem una mica enrere. Com comença la seva relació amb el periodisme?
Jo vaig començar la carrera de Periodisme a la UAB el 1979. Hi vaig tenir de professor Ramon Barnils i un dia ens va dir: aquests de Girona que parleu tan bé el català, per què no us presenteu al càsting que s’està fent per a la nova emissora que està muntant la Generalitat. S’hi van presentar unes 2.000 persones i em van seleccionar. Mikimoto i jo vam ser les dues primeres veus que van sonar a Catalunya Ràdio. El recentment desaparegut Josep Maria Francino, que dirigia l’emissora, em va donar l’oportunitat de fer el programa Jazz a l’abast. Jo era punk i no tenia ni idea de jazz, però en Francino em va triar justament perquè jo era la transgressió, i em va posar el sobrenom de Misty, com la cançó d’Aretha Franklin. Després vaig fer altres programes com ara Plàstics dràstics, amb Jordi Beltran. I el 1984 va venir un equip de TV3 a l’emissora, em van filmar i algú es va fixar en la meva imatge, així que em van proposar presentar l’agenda d’Estoc de pop, amb Elena Posa. Només hi vaig estar un any, fins al 1985, en part perquè vaig patir algun episodi d’assetjament que em va portar a marxar de TV3. Això sortirà algun dia a la llum, però ara no és el moment. Després vaig estar un parell d’anys a Televisió Espanyola, fent reportatges per al programa 3x4 de Júlia Otero. Em deixaven fer de tot: reportatges sobre músic, còmic, underground...
I Califòrnia?
Va arribar un moment en què vaig decidir que en comptes d’esperar que vinguessin aquí els meus grups favorits, me n’anava jo a Hollywood. I Berta Yebra, de la revista Popular 1 em va proposar anar a Califòrnia i treballar per a ells com a corresponsal. A més, la Berta era per a mi tot un referent, especialment per la seva columna Mis queridos melódicos i per ser gairebé l’única dona en un món tan masculí com el periodisme rock.
Com recorda aquella primera experiència americana?
Hi vaig estar del 1986 al 1989 i vaig treballar de tot, de florista, d’extra de pel·lícules... Però també vaig tenir l’oportunitat d’accedir a actes i personatges importants, com ara una festa de Pia Zadora en què es va presentar Sammy Davis Jr. En aquella època jo tenia diverses obsessions, entre elles Barry White i Michael Jackson, però la meva gran obsessió era el trompetista i cantant Herp Albert, cofundador d’A&M Records i un dels grans magnats de la indústria discogràfica.
Herp Albert? Què l’interessava d’ell?
Sobretot el fet que va ser algú que va canviar la indústria, però també tenia motius més personals: ell va gravar una cançó titulada Winds of Barcelona i el meu pare la posava sovint, així que tenia aquella trompeta en el meu subconscient. A més, sempre m’havia impactat molt la portada d’un dels seus discos, Whipped Cream & Other Delights (1965), amb la noia coberta de nata. Així que vaig concertar una entrevista amb ell i em vaig presentar al seu despatx, als antics Charles Chaplin Studios, amb un grapat de discos seus perquè me’ls signés.
Què va fer quan va tornar a Catalunya?
Vaig treballar als Jocs Olímpics de Barcelona, com a presentadora de la televisió d’alta definició que els retransmetia, i també com a voluntària a les proves de tir amb arc. Ara sóc arquera [riu].
Quan es va endinsar en el món de les noves tecnologies de la comunicació?
Vaig començar a treballar en el departament de premsa i relacions públiques del festival de cultura digital ArtFutura i allà vaig conèixer grans referents com ara Laurie Anderson, Timothy Leary o l’editor de la revista The Wire. En aquell moment, a Sant Francisco ja començava la revolució digital, i jo vaig aconseguir una beca de l’Institut Americà per anar a estudiar a la San Francisco State University, l’única del món que en aquell moment estudiava el nou fenomen. Per tant, aquell era el lloc ideal, i m’hi vaig quedar entre el 1993 i el 2000. Paral·lelament, també escrivia articles per al CiberPaís d’El País i La Vanguardia.
I el 2000, de nou aquí?
Vaig tornar a fer ràdio, primer a Ona Girona, després a la COM a Barcelona, on vaig fer un programa de nit que es deia Tendències. El 2006 vaig tornar a Catalunya Ràdio com a community manager del programa El Matí. També vaig muntar una empresa de comunicació, Genuine Hints, i vaig estudiar un màster de moda i luxe en una escola de negocis. Vaig fer un treball de final de màster sobre moda i música, i va ser llavors quan em van suggerir que fes un doctorat. Aprofitant que la meva filla s’estava graduant en ciències polítiques a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), hi vaig anar a fer tres mesos de treball de recerca per a un doctorat internacional.
Per què va decidir estudiar els anys 80?
Perquè el punk va començar al Regne Unit cap al 1975 però a l’Estat espanyol es va consolidar molt més tard, cap al 1985, així que vaig triar un punt mig, al voltant del 1980: un moment amb un context social i polític molt potent. Aquí va coincidir un canvi de sistema, nous estils, la contracultura, la píndola, el feminisme, el punk i, amb tot això, també un canvi de perspectiva de gènere.
Que, en canvi, la premsa musical no va acabar de reflectir prou bé.
El punk va ser un gran trencament, però fins i tot les tres revistes que he analitzat per a la tesi –l’americana Rolling Stones, la britànica New Musical Express i l’espanyola Vibraciones– van tractar el fenomen de forma diferent quan parlaven d’homes i de dones, com també ho ha fet sempre la indústria, començant per les grans companyies discogràfiques. Fins i tot dins del moviment punk hi havia postures molt diferents: els Stranglers eren molt sexistes i treien dones nues a l’escenari, mentre que les Slits reivindicaven l’alliberament dels seus cossos i una sexualitat més agressiva, mostrant els pits a la portada del seu disc Cut , tot i que en clau masculina també es pot interpretar com una manera de sexualitzar-se. Però per a elles es tractava de denunciar que si sortia un home tocant-se els ous, no passava res, però si elles ensenyaven els pits era un gran escàndol.
Com es reflecteixen aquestes discriminacions a la revistes musicals?
De moltes maneres. Fent una anàlisi dels titulars, els articles i les fotos, hi trobes diferències notables: mentre que les dones són aparença, els homes són comportament; elles tenen un nom comú, són la Debbie [Harry], la Patti [Smith] o la Tina [Turner] i ells són els monuments del rock amb noms i cognoms. Tot està mirat des de la perspectiva androcèntrica, amb alguns exemples extrems com una article de Jaime Gonzalo sobre les Slits, que començava així: “Siempre he pensado que las mujeres no sirven para gran cosa”. És molt heavy! Fins i tot una de les poques periodistes musicals espanyoles de llarga trajectòria, Patricia Godes, reconeix que va haver de diluir-se al mig del magma dominant, dins d’unes redaccions tan masculinitzades.
El rock no era una música que lluitava contra les pitjors convencions socials?
Teòricament, hauria de ser-ho, però no sempre és així. Parlant, per exemple, amb Maite Cardó, una professional amb molta experiència en la producció de concerts, ella em deia que no hi ha un gènere més vinculat a un tipus de música o a un altre. El que sí existeixen, també en el consum de música, són els privilegis de l’home blanc europeu.
Qui més va entrevistar per a la tesi?
Vaig parlar amb Loles Vázquez, del grup de punk basc Las Vulpess, que el 1983 va aparèixer a TVE cantant Me gusta ser una zorra i va aixecar una gran polèmica. Ella em va explicar que, molts anys després d’aquell escàndol, molt sovint no podia dir qui era perquè no li tanquessin portes. A tothom li sembla bé que Iggy Pop canti I wanna be your dog però no que una dona digui Me gusta ser una zorra. També vaig parlar amb altres artistes: a Los Angeles, amb Alice Bag i Exene Cervenka, del grup X, i a Anglaterra amb Gaye Advert i Gina Birch, de The Raincoats. Les cinc coincideixen en què sovint es van sentir invisibilitzades o excloses. I això a pesar que totes elles van formar part del punk i, gràcies a la cultura autogestionària del do it yourself, van poder sobreviure a molts obstacles. Amb la seva opció estètica per desmarcar-se dels estereotips i fomentar el com més rar, millor, el punk va ser alliberador per a la dona davant del cock rock. Va ser l’origen del feminisme punk.
Alguna cosa haurà canviat en 40 anys.
El meu estudi és una instantània dels anys 80, però en realitat no ha canviat res des de llavors. En tot cas, la tesi també demostra que aquestes dones van exercir una resistència contra la discriminació de gènere que transcendeix el temps, la geografia i les cultures.
Exili al carrer de l’Home
Àngels Bronsoms i Fontané va néixer a Girona el 1961. Feminista punk per convenciment, aquesta periodista s’ha reorientat cap a l’estudi de la musicologia també en clau feminista, perquè ha vist i ha patit molts abusos i greuges comparatius en aquest àmbit anomenat, en genèric, rock. A Gender Sounds, el seminari en línia que coordina per a l’Esmuc, ha reunit cinc investigadores universitàries més que parlaran sobre el paper de la dona en estils i escenes musicals diferents: el 7 de març, Gina Arnold oferirà la ponència Exile On Man Street: El dur camí per a les dones en el món del rock’n’roll, jugant en la primera part del títol amb el del disc Exile On Main Street, de The Rolling Stones. En les següents sessions, Sherrie Tucker es centrarà en el jazz; Kristie Brown-Montesano, en l’òpera (Rescatant Carmen de Carmen); Lucy O’Brien, en el feminisme punk, i Fredara Hadley, en el paper emancipador d’Aretha Franklin.
