Les lectures planianes de Miquel Pairolí
Entre els lectors més constants de Josep Pla, l’escriptor i periodista gironí Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011) ocupa un lloc molt destacat. Al despatx de casa seva, li reservava una prestatgeria per a ell sol, quasi un altar, sota aquell rellotge de busques que s’endarrerien i que convertiria en un preciós emblema de la vida lenta al seu últim dietari, Octubre.
Tot i ser-ne admirador des de la joventut, no era pas un lector acrític, i en va donar mostres a l’assaig que va dedicar-li, La geografia íntima de Josep Pla, publicat per primera vegada el 1996. Pairolí hi desenvolupava, amb respecte i autenticitat, que és una altra manera d’anomenar el tempteig lliure, una aproximació als paisatges planians més genuïns (Girona, Barcelona, Cadaqués, Palafrugell) com a exemples de literaturització del món, per insignificant que fos, com les cases de dispesa que analitzava en l’últim capítol, ‘Les pensions o la vida a través del microscopi’, on rellegia Pla, i una certa història de l’Europa d’entreguerres, a través de les referències a aquests allotjaments precaris disperses per tota la seva obra. Introbable des de fa anys, l’editorial Gavarres acaba de reeditar-lo amb un epíleg de Xavier Pla, que defineix Pairolí, semblantment al seu escriptor de capçalera, com “un home cosmopolita i global, però amb arrels”.
