Plensa crea “el nou rostre” del Liceu

Orgullós del seu imparable èxit internacional, el que més neguiteja des de fa temps a l’artista Jaume Plensa (1955) és el lloc que ocupa el seu treball a la seva ciutat, Barcelona. A parer seu, massa insignificant, sobretot en l’espai públic, el terreny que més l’estimula. Ara ha trobat el millor aliat per revertir-ho: el Gran Teatre del Liceu que, engrescat per la celebració del seu 175è aniversari, li ha encomanat dos ambiciosos projectes, un de permanent i un d’efímer.

El que perviurà són unes portes que s’instal·laran als porxos de l’entrada principal de l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Oriol Mestres el 1874. “Impressionarà”, ha exclamat Plensa en l’acte de presentació de la intervenció, en què ha descobert la maqueta que està previst que sigui una realitat quan comenci la pròxima temporada del teatre, a finals de setembre.

El “nou rostre del Liceu”, com ell mateix ha batejat aquesta peça que du per nom Constel·lacions, és un tríptic de plafons monumentals, de quatre per quatre metres i més de 500 quilos cadascun. És impossible no reconèixer-hi l’estil Plensa: les planxes són conglomerats de lletres d’alfabets diversos. Estaran fetes d’acer inoxidable, de tan sols un centímetre de gruix, i s’aixecaran totes tres alhora o separadament, com el teló d’un decorat. Quan quedin suspeses al sostre “projectaran les seves ombres al terra i la gent hi podrà caminar per sobre. Serà un moment màgic”, sosté l’escultor, que s’estima molt l’edifici original: “tothom el troba horrorós però jo no li tocaria ni una coma.”

Els horaris de l’obertura dels accessos artístics estan per decidir, però el que és segur és que de nit tancaran la galeria. Perquè aquest és el sentit últim de l’encàrrec del Liceu a Plensa. Blindar l’edifici de “la inseguretat i la violència” que es concentra en aquest racó fosc: “gent punxant-se heroïna, gent dormint-hi perquè no tenen cap més lloc, violacions, prostitució. El Liceu és un paradís però aquí sovint hi hem trobat l’infern”, segons relata el director del coliseu líric, Víctor Garcia de Gomar. Aquestes situacions incomodaven els liceistes des de la reconstrucció post-incendi, fa 30 anys. “Les portes de Plensa ennobliran la Rambla i el Liceu”, emfasitza el seu president, Salvador Alemany.

Construir la peça costarà 750.000 euros que finançaran l’empresa ACS, que capitaneja Florentino Pérez (50%), els fons europeus Feder (35%) i el propi teatre (15%). Plensa ha renunciat a cobrar els seus honoraris, un gest que entén com un regal que fa per l’aniversari de la institució.

L’artista admet que tot d’una no el motivava crear una obra en forma de portes i que va donar llargues als prohoms del teatre amb l’excusa que no tenia temps: “Odio la paraula porta. Tot el que tanca em posa nerviós”. Però creu que al final ha trampejat els seus dubtes concebent “unes portes que no són portes”, ja que permeten veure-hi a través seu. També les dotarà d’uns “bonys” perquè emulin una naturalesa orgànica.

El que més l’excita és pensar que dialogarà amb dos dels artistes referents de la història de l’art català. Amb Gaudí i les seves imponents reixes de ferro forjat. I amb Miró i les seves constel·lacions, present a tocar del Liceu en el mosaic del Pla de l’Os. I, per reblar-ho, vol que s’interpreti com un gran homenatge a la Rambla, “l’artèria de la diversitat de Barcelona.” Les seves portes parlen hebreu, àrab, ciríl·lic, grec, indi, llatí i tamil.

Ara es troba en ple procés de fabricació, amb el seu nombrós equip d’ajudants. És més complex, diu, que el que el prototip en miniatura insinua. El fascina especialment el color que tindrà, “de llum de lluna.” I fins i tot ha previst l’acabat en cas, ben probable, que acabi sent víctima de grafits. “Serà un material que admet molt bé les restauracions continuades”, apunta.

La petjada del dit artista català viu amb més projecció internacional serà encara més profunda l’any que ve. Al febrer hi estrenarà la seva visió escènica del Macbeth de Verdi, tot i que per ell la veu inspiradora és la de Shakespeare. Fa 25 anys, quan li ho van preguntar, Plensa ja va confessar que aquest era el seu principal somni d’entre totes les possibilitats operístiques. “Macbeth és la dualitat cos i ànima, visible i invisible, abstracció i matèria. És la millor definició de l’escultura”, assegura. Fa un quart de segle no va poder ser, però ara sí. “És una altra categoria”, proclama Garcia de Gomar en passar llista a les comandes artístiques que l’han precedit.

Plensa vol fer una producció realment diferent, amb un punt de partida: que cap de les versions estètiques que ha vist de Macbeth li han agradat. La “sang, la suor i la brutor”, raona, és “un error d’aproximació. S’ha llegit de forma literal però per mi és una peça mental.” El seu Macbeth serà un dispositiu “de somnis” en què el repte majúscul és que sigui un mirall per a l’espectador. “Macbeth mostra el pou de contradiccions de la condició humana. Tots hem sigut alguna vegada tots els personatges de l’obra.”

A la maqueta, ha mirat d’atrapar les seves personalitats recreant-los en figuretes impreses digitalment en 3D. “Ens ho hem passat molt bé fent aquest teatret”, explica, feliç de coincidir en l’aventura amb el director musical Joan Pons (que d’entrada es va autoexcloure). En el model preparatori ja queda clar que confluiran els hits de la iconografia plensiana. Els seus caps de malla, un altre cop els alfabets per a part del vestuari... “Ara l’òpera s’expressa amb imatges contemporànies, tothom va vestit de taxista. Jo he preferit uns dissenys fora de temps.” A Lady Macbeth, se l’ha imaginat “com una verge de Guadalupe mexicana.” Hi haurà tímides projeccions de vídeo (“no volia exagerar la cosa virtual”) i alguna picada d’ullet a “la guerra absurda que estem vivint a Europa”.

I l’escultura marítima?

En qualsevol roda de premsa en què Plensa és el protagonista, no hi falta una pregunta. És recuperable el seu projecte d’escultura gegant a la costa barcelonina per donar la benvinguda als visitants a punt d’aterrar a l’aeroport? L’artista sempre fa el mateix gest: mira a la sala si hi veu a l’alcaldessa Ada Colau per preguntar-li-ho. Ell, com va insistir, no en sap la resposta. O més aviat sí, i no és del seu gust. “M’encantaria fer-la”. Més que res, remarca, per ajudar a fer baixar la febre gaudiniana. “Estaria bé deixar descansar Gaudí, que està pluriocupat en aquesta ciutat. Com a generació hauríem de deixar un llegat de certa importància, la ciutat s’ho mereix, nosaltres ens ho mereixem”. Els actuals governants de la ciutat fa temps que van decidir que el seu, de llegat, no hi té lloc, si més no en la dimensió a la que ell aspira.

Mentre, i per molt que li dolgui que a casa li girin l’esquena, Plensa no s’atura. Té una exposició oberta al museu de Ceret i en prepara una per al museu Picasso d’Antibes.