Rock sense bestieses
Los Enemigos, després d’uns quants intents frustrats, actuen avui a l’Apolo
“Hem guanyat subtilesa i hem perdut aquell toc urbà ‘setantero’ que vorejava el «heavy»”
Després d’uns quants intents frustrats per la pandèmia, Los Enemigos presentaran finalment en sala a Barcelona (Apolo, Festival Mil·lenni, 21 h) Bestieza, un disc publicat la setmana abans del confinament que va arribar a ser número 1 a l’Estat i que, malgrat les circumstàncies, va marcar l’inici d’una nova etapa per a un grup amb ferides de mil batalles que, trenta-set anys després de la seva formació a Madrid, es manté com un dels exponents més insubornables del rock a l’Estat espanyol. “Veníem d’una etapa en què vam vorejar la ruptura, una crisi interna important”, recorda Josele Santiago, el seu líder, guitarrista i cantant. “Ens en vam sortir de manera airosa i elegant, crec, però la cosa es nota en el treball, ja que gravar-lo va ser un plaer. Ens en sentíem –i ens en sentim, de fet– molt orgullosos, i no poder-lo presentar, com tants altres grups als quals això els va enganxar amb un disc a punt de materialitzar-se, va ser una absoluta frustració”.
Bestieza , diu Santiago, és un disc de “guitarres fortes” amb l’accelerador “pitjat ben fort” en la majoria de cançons. Les melodies estan “cuidades”, i el diàleg entre la seva guitarra i la del nouvingut David Krahe, tot i que només s’hi escoltin dos solos, està “més treballat que mai”. “Amb l’entrada d’en David, que és un dels grans coneixedors del grup que hi ha al país, Los Enemigos hem guanyat subtilesa i hem perdut aquell toc urbà setantero que vorejava el heavy”, diu Santiago complagut i sense embuts. “Bestieza és, però, un disc de rock contundent sense concessions de cap mena, ni al virtuosisme ni a la durada de les cançons”, hi afegeix.
Resident des de fa més de deu anys a Catalunya –primer a Castelldefels, després a Barcelona i actualment a Montcada i Reixac–, Santiago evoca en el títol del disc una frase que li va dir el metge: “Això que fas és una bestiesa.” “Em sembla una paraula meravellosa intraduïble al castellà, així que, amb el disc, la RAE potser s’hi anima... En tot cas, encaixa de ple amb la idea del disc: fer una mica el burro i anar directament al gra.”
