Ànimes de cossos

Clare McIntyre va escriure aquesta obra, fa tres dècades, pensada per a tres noies en un lavabo d’un pis compartit. En aquest trenta anys el negoci de les revistes pornogràfiques ha derivat a les xarxes. Sí que es manté latent i incrementada l’autocensura de les dones cap als seus cossos. Sobretot si no responen a les mides que imposa la moda, les talles 38.

Les Llunàtiques s’han atrevit a atacar aquesta peça jugant amb la quàntica, la possibilitat de transformació d’un mateix relat: si Schrödinger teoritza que un gat tancat en una caixa és viu i mort alhora (no se sabrà fins que no es destapi), també el cos d’una dona pot seduir o no (i no es descobrirà fins que es percebi aquesta relació). Si Les Llunàtiques es declinessin per la prioritat de les noies fines, maquillades i passives com postula l’autora (com a dinàmica de rebuig) la Celia acapararia el lavabo, en comptes de pregar sempre que es vol banyar i no poder-ho fer mai. Per contra, la Mary és la que presenta la mirada més realista (tot i que encara carregui la culpa de vestir faldilla com a motiu perquè els nois la violentin quan torna, de nit, en bicicleta de la feina). Finalment, la Joe, la que rebutja el seu cos, és la que més l’exposa a la banyera. Mentre el personatge se sent víctima, l’actriu s’hi rebel·la, una jugada intel·ligent de girar la quàntica cap als paràmetres del segle XXI. Que les ànimes es rebel·lin als cossos normatius,

Una banyera de potes és, en realitat, el símbol del poder: qui en disposa és qui marca la pauta al pis. El mirall, la bàscula i la bici de passeig seran elements complementaris, que descriu una batalla personal amb una mateixa i amb la societat que les cosifica.Les tres amigues fantasiegen conjugant en condicional, mentre que la revista pornogràfica ho escriu en un passat històric, com a fet sexual consumat i per celebrar la potència viril., Fins a caure en el ridícul, com estúpida és una declaració d’amor en un context equivocat. En les converses íntimes (en un teatre s’entén el codi, no cal baixar el to de veu per expressar que és una confessió, o una reflexió que no es vol revelar a les altres) es perceben els matisos i es fonamenten unes bases sobre les que construir un feminisme que allibera, tant a les noies com als nois (d’una concepció, fins llavors, unidireccional). En la quàntica es troba la Vida.