La màgia de Dudamel

No sabria discernir l’articulista si quan el director i compositor Gustav Mahler (1860-1911) va assegurar que a les seves simfonies els caldria el seu temps d’assimilació ho deia o bé com a consol per la recepció tèbia de la seva música o bé com un pressentiment absolut del que acabaria passant. El meu temps encara ha d’arribar, es diu que deia. Ja fa molts anys que el temps de Mahler ha arribat i, sense anar gaire lluny, les tres temporades dels tres equipaments de Barcelona han apostat cadascuna per una simfonia mahleriana per al seu concert inaugural: la quarta a L’Auditori, la primera al Palau i, aquest dimarts, la novena al Liceu. I quina novena! El mediàtic, però per sobre de tot talentós, Gustavo Dudamel va oferir una autèntica lliçó mestra del que significa i vol dir aquest sublim i misteriós art de la direcció orquestral al capdavant de l’Orquestra de Paris. I ho va fer amb el vessant orquestral en què ell se sent com un peix a l’aigua i un compositor que té perfectament calibrat i del que, a poc a poc, ja el podem considerar com un important director mahlerià. Bé, és veritat que els elements autobiogràfics, d’autèntica tragèdia personal i que, en el cas de la simfonia n:9, composta en els seus darrers anys de vida, agafa forma de cant de cigne, més enllà dels sempre complexos i polèmics fragments de la desena, en la lectura de Dudamel queden més diluïts. Dudamel aposta per dissenyar, planificar, jugar amb els plans sonors, les gradacions dinàmiques i n’ extreu un resultat de molts quirats d’una orquestra més avesada al gènere operístic que no pròpiament simfònic. Però amb Dudamel sempre hi ha espai per a la màgia i la inefabilitat. Una prova? El minut llarg de silenci en finalitzar el quart moviment que va fer emmudir, literalment, el Liceu. La màgia de Dudamel havia fet acte de presència.