Mirador
I després de ‘La gata perduda’?
La pregunta que cal fer-se és si ‘La gata perduda’ té més recorregut després de l’estrena al Liceu
L’esperada estrena de La gata perduda aquesta setmana al Liceu, amb música d’Arnau Tordera i text de Victoria Szpunber, traspassa el fet d’haver d’escriure sobre un resultat artístic més proper al d’un final de curs amb un musical fet amb gran dosi d’il·lusió, això sí, dels seus participants. Però la cosa va més enllà d’això. Resultats musicals i teatrals al marge, l’estrena ens posa al bell mig d’una qüestió profunda que cal abordar com més aviat millor. Aquest és el del paper que han de tenir els equipaments culturals públics, amb els seus corresponents discursos i relats, en un context de crisi sistèmica com l’actual. Davant d’una realitat cada dia més distòpica i sòrdida és evident la peremptòria necessitat de desplegar projectes comunitaris com aquest de La gata perduda, però a poder ser amb més múscul de reflexió i no pas tanta cosmètica. Ras i curt. La bombolla de felicitat i bonhomia que desprèn La gata no s’ajusta al que hauria de ser un projecte comunitari entroncat en un barri com el del Raval que està vivint, mal faci d’escriure-ho, una destrossa per culpa del narcotràfic molt pitjor que la ja viscuda als anys vuitanta del segle passat.
La pregunta que cal fer-se és, una vegada realitzades les dues úniques representacions, si La gata perduda té més recorregut o, potser, caldria reubicar-la en un altre teatre del Paral·lel barceloní com allò que és en realitat: un musical amb cites simpàtiques a l’òpera amb un missatge polític pensat més per a les elits polítiques que no per a la ciutadania. I després de La gata perduda?
