El nou Cambó

El 28 de juny del 1922, en un article publicat al diari La Vanguardia, el periodista Agustí Calvet, Gaziel, es va fer ressò d’un comentari del ministre d’Exteriors alemany, Walter Rathenau, en què afirmava que “Cambó és un dels cinc homes més capaços de l’Europa contemporània”. En aquell moment, el polític català es trobava en el punt més àlgid de la seva carrera: havia estat un diputat brillant durant catorze anys, ministre de Foment i d’Hisenda i fins i tot s’havia permès el luxe de rebutjar la presidència del govern que li havia ofert Alfons XIII. I, de bracet de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad i del mateix Rathenau, dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Europa, s’havia convertit en el protagonista de l’operació financera més destacada del capitalisme espanyol durant la primera meitat del segle XX i en un home extraordinariament ric.

Francesc Cambó ens ha deixat memòries, alguns llibres que es van convertir en best sellers (Les dictadures, per exemple, va ser el més venut durant la diada de Sant Jordi del 1929) i també ha estat objecte d’algunes biografies, començant per les de Jesús Pabón o Enric Jardí. Però, sense cap mena de dubte, el principal coneixedor del personatge ha estat el professor Borja de Riquer (Barcelona, 1945). El catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va començar a aproximar-se al personatge el 1977, a partir de la seva tesi doctoral. I, des d’aleshores, ha anat publicant llibres que s’han convertit en un avançament de la biografia “definitiva”: a L’últim Cambó (1995) ens va descobrir el polític compromès amb Franco; a Francesc Cambó: entre la monarquia i la República (2007) va resseguir el seu fracàs a l’hora d’apuntalar la monarquia; a Alfonso XIII y Cambó (2013) va desvelar les seves complicades relacions amb el monarca, i a Cambó en Argentina (2016) va rastrejar els seus negocis corruptes. La peça definitiva d’aquest trencaclosques és la biografia Francesc Cambó. L’últim retrat, una obra publicada per Edicions 62 i que a partir de demà es podrà trobar a les llibreries.

El retrat que dibuixa Borja de Riquer és polièdric. Hi ha una atenció especial per a la trajectòria política, des dels inicis com a regidor a Barcelona el 1902 fins al fracàs sonat de la República, sintetitzat en aquell crit de “Visca Macià! Mori Cambó!” que va ressonar pels carrers del país el 14 d’abril del 1931. Però també es ressegueixen les “altres passions” de Cambó, des de l’home de negocis que va tractar de tu a tu amb banquers i polítics d’arreu del món fins a la seva activitat com a mecenes.

Borja de Riquer, que ha estat entrevistat en el darrer número de La República, estableix un diàleg permanent entre la imatge pública de Cambó i allò que confessava a les seves cartes; entre el que explicava en calent i el que justificava en les memòries. El resultat d’aquest exercici, que resultaria extraordinàriament suggeridor si l’apliquéssim a qualsevol polític actual, és el retrat d’un personatge que es contradiu, que menteix, que dubta, que rectifica i, en darrer terme, que esdevé molt més humà. Si a tot això hi afegim que el llibre està escrit en un llenguatge pulcre, amb un notable rigor científic i que ens parla de temes tan actuals com la corrupció o les relacions entre Catalunya i Espanya, caldrà reconèixer que ens trobem davant una biografia de referència, a l’altura d’aquell personatge que van admirar Gaziel i molts altres de la seva generació.