Un cas que no s’acaba mai

Fa gairebé vint anys, el 2003, Marco Bellocchio va presentar a la Mostra de Venècia una pel·lícula extraordinària, Buongiorno, notte, que aborda el cas Aldo Moro a partir del llibre (Il prigioniero) escrit per una militant de les Brigades Roges, Anna Laura Braghetti, que va intervenir en el segrest del polític democratacristià: va ser una de les seves vigilants al pis que havia llogat a la via Montalcini, a l’extraradi de Roma. Després de l’assassinat de Moro, el 9 de maig del 1978, i fins que va ser detinguda, el febrer de 1980, Braghetti va seguir la seva militància a les Brigades Roges participant en diversos atemptats. Tanmateix, Bellocchio la converteix en Chiara, un personatge que dubta i es qüestiona, tant de manera emocional com ideològica, en contacte amb el “presoner”. Al final de Buongiorno, notte, Bellocchio imagina en la ficció un final del segrest diferent al real: Chiara allibera el presoner, que camina de nit per Roma.

Passat aquest temps, Bellocchio ha retornat al cas Aldo Moro amb Esterno notte, que el director presenta com una pel·lícula de cinc hores de durada, però que, havent-se estrenat en sales només a Itàlia, s’estructura com una minisèrie de sis capítols per ser difosa a través de cadenes televisives i plataformes digitals, com ara Filmin, on, des d’avui mateix, està disponible. Bellocchio ho aborda de nou perquè, com a ciutadà de l’època en què van passar els fets, diu que se sent compromès amb una història traumàtica per a la societat italiana. Una història mai esclarida del tot: hi ha indicis del fet que els serveis secrets havien localitzat el pis de la via Montalcini. No és només que la Democràcia Cristiana no va voler negociar amb les Brigades Roges (que exigien a canvi l’alliberament dels seus militants empresonats i el reconeixement polític de l’organització) amb l’argument que l’Estat italià no podia cedir davant del xantatge dels terroristes, sinó que alguns dels seus dirigents desitjaven que fos eliminat un polític que, contrariant el govern dels EUA i altres poders a l’ombra, havia acordat un compromís històric amb el Partit Comunista en un moment de crisi a Itàlia. Això ho van sospitar les Brigades Roges, que per aquest motiu van dubtar d’executar el seu presoner, i fins el mateix Aldo Moro, que durant els dos mesos de captiveri va escriure cartes cada cop més crítiques vers la Democràcia Cristiana.

Esterno notte comença com si fos realitat l’alliberament de Moro (ho somia Chiara?) al final de Buongiorno, notte. Ingressat a la cambra d’un hospital, el visiten el ministre de l’Interior Francesco Cossiga, que esbossa un fals somriure; Benigno Zaccagnini, aleshores secretari general de la Democràcia Cristiana i un dels més defensors de la “línia de fermesa” en contra de qualsevol negociació amb els terroristes, i el primer ministre Giulio Andreotti, que apareix com un personatge sinistre. Formen un trio inquietant: com si es disposessin a matar Moro o rematar-lo en el seu estat de fragilitat. Amb aquesta escena preliminar, en tot cas, posa en escena una idea o, de fet, una acusació: Mario Moretti, líder de les Brigades Roges, va executar Moro, però molts més, amb passivitat o consentiment, van ser culpables de l’assassinat.

A Buongiorno, notte, tot transcorre a l’interior del pis (o fins de l’habitació) on estava empresonat Aldo Moro, i es mostra des dels ulls de Chiara, que sembla veure-ho entre la realitat i el somni. En canvi, com anuncia el títol, Esterno notte és narrada des de l’exterior de la presó de Moro a través de diversos punts de vista o focalitzant-se, de manera successiva, en persones especialment relacionades amb l’aleshores president del Senat italià (Francesco Cossiga, el papa Pau VI que encarna Toni Servillo i, més que ningú, la seva esposa, Eleonora Chiavanelli, interpretada per la gran Margherita Buy) o que van intervenir en el segrest: la parella formada pels brigadistes rojos Valerio Morucci i Adriana Faranda. Una pel·lícula complexa i apassionant d’un dels més grans cineastes vius.