El mite i l’adolescent

També va ser una nit de tardor, però de l’any 1985, quan vaig veure per primera vegada Joan Manuel Serrat damunt de l’escenari. Ell ja era un mite de la cançó, jo encara no era major d’edat. Hi vaig anar sol, perquè no vaig trobar ningú que m’hi volgués acompanyar: els meus amics tenien altres gustos musicals. El cas és que la meva estrena com a públic serratià va ser en solitari, en la presentació que es va fer a Barcelona d’El sur también existe; vaig pagar 500 peles per una entrada de galliner al vell Palau d’Esports del carrer Lleida. Molt a prop d’allà, 37 anys i un munt de concerts després, aquesta nit aplaudiré per últim cop les cançons de Serrat. Des d’un bon seient de platea, ben acompanyat i suposo que sense poder contenir més d’una llàgrima.

Perdonin que parli de mi, però em sembla que la millor manera d’explicar Serrat és des de l’experiència personal. Quan, com és el cas, l’obra d’un artista assoleix la universalitat d’una manera tan transversal, s’instal·la inevitablement en les vides de tothom i cadascú el rep, i el viu, a la seva manera. Per això bona part del repertori de Joan Manuel Serrat ja és més de la gent que seu. Per això la seva retirada dels escenaris ha omplert els auditoris de mig món i omplirà tres cops el Palau Sant Jordi aquesta setmana.

Torno a mi, doncs, per proclamar que, si en l’adolescència no hagués rebut l’impacte de les cançons de Serrat, la meva vida hauria estat una altra. No sé si millor o pitjor, però segur que no m’hauria dedicat a escriure i a cantar, perquè no hauria descobert que la paraula i la música, ben maridades, són el camí més directe cap a la bellesa. Així que aniré al concert d’avui disposat a emocionar-me més que mai. Perquè serà l’últim, és clar, però sobretot perquè em farà tornar a aquell adolescent que fa gairebé quatre dècades va entrar al món amb la banda sonora que va trobar en Joan Manuel Serrat.