Escandalitzar de veritat no és fàcil

“Volem sentir la música!”, va exclamar algú. “On és Puccini?”, va preguntar un altre enmig de les protestes amb les quals part dels espectadors de l’estrena del nou muntatge de Tosca al Liceu van reaccionar davant del preàmbul al tremend, devastador, II acte: abans dels crits del pintor Mario Cavaradossi, en ser torturat pels sequaços del despietat cap de policia Scarpia, hi ha una escena en què es representa Pasolini en un flirteig amb un adolescent que vol la cartera del poeta i cineasta.

Tanmateix, Puccini hi és en aquest muntatge. Tot i la trama paral·lela que el director escènic Rafael R. Villalobos crea amb la idea que Cavaradossi i Pasolini comparteixen el fet de ser artistes oposats a un poder que els criminalitza fins a assassinar-los, Tosca s’hi representa pràcticament d’una manera clàssica: ni ho va impedir una escenografia metàl·lica i giratòria d’Emanuele Sinisi que, sense gaire bellesa, muda de manera que passa d’evocar l’església de Sant’Andrea della Valle a mostrar l’interior sinistre del Palazzo Farnese (on Villalobos introdueix elements inspirats en Saló o els 120 dies de Sodoma, el film testamentari de Pasolini), fins a acabar perfilant el Castel Sant’Angelo.

La música de Puccini va fer-se completament present, tot i que la direcció orquestral de Henrik Nánási, poc delicada, a vegades va imposar-se a les veus, de les quals només esmentarem les protagonistes: la bella, però discreta, de Maria Agresta (Floria Tosca); la més expansiva, però menys emotiva i refinada, de Michael Fabiano (Cavaradossi), i l’opaca, lluny de la por que ha de fer Scarpia, de Zeljko Lucic.

Dit això, en una representació operística no només hi ha música, sinó posada en escena, la qual pot aportar noves interpretacions des dels presents successius. Aquesta cronista, doncs, no subscriu els motius de les protestes irades en contra del muntatge. En tot cas, dubta sobre la pertinença de les capes afegides per Villalobos.

Hi ha una equivalència entre la Roma absolutista, en contra dels aires revolucionaris propagats amb la expansió napoleònica, representada a Tosca amb la República de Saló on els ocupants nazis van relegar Mussolini? Discutible, malgrat la decadència criminal de tots dos règims: Pasolini va ser més incisiu quan, partint de Sade, va abordar el feixisme com l’expressió màxima de l’abús capitalista dels cossos humans. Hi ha una equivalència entre Cavaradossi i Pasolini? Discutible: Pasolini, un dels grans cineastes, poetes i intel·lectuals de la segona meitat del segle XX, té una personalitat única. El més qüestionable és que, malgrat s’apunti el seu compromís polític, s’insisteixi en el Pasolini pederasta i no es sigui contundent amb el fet que no va assassinar-lo només Pino Pelosi, sinó una banda neofeixista.

Villalobos, que somreia mentre l’esbroncaven al final, ha aconseguit que només es parli d’ell a propòsit d’aquesta Tosca. Deia Pasolini que “escandalitzar és un dret i ser escandalitzat, un plaer”. Però que sigui de veritat una cosa i l’altra no és tan fàcil.