Cinema

La més guapa del món

Gina Lollobrigida, l’actriu italiana que va ser més que la gitana més sensual de Notre-Dame i l’exòtica reina de Saba, ha mort als 95 anys i deixarà empremta per sempre a Hollywood

Era una de les últimes icones supervivents de l’era daurada del cinema italià

Més estrelles de les que hi ha al cel va ser un dels eslògans –en aquest cas, de la MGM– que van fer fortuna al Hollywood de l’star system. Una frase que diu molt de la ferotge competència que hi devia haver per acaparar l’atenció entre tanta actriu i actor que resplendia a la pantalla gran. Artistes que també tenien sobrenoms per tal de cridar l’atenció i potenciar el símbol sexual que tot sovint la indústria explotava, com “l’animal més bell del món”, amb referència a Ava Gardner, i “la dona més guapa del món”, en el cas de Gina Lollobrigida.

Precisament La Lollo, com també se la va conèixer, era una de les últimes icones supervivents de l’era daurada del cinema italià, juntament amb dues muses més, com són Sofia Loren i Claudia Cardinale, fins que ha mort als 95 anys.

Nascuda com a Luigia Lollobrigida el 4 de juliol del 1927, la bellesa li va permetre fer el salt a la fama i, de passada, al setè art. Va començar treballant com a model i va ser tercera en el concurs Miss Itàlia, que va guanyar Lucia Bosé. Suficient perquè un agent s’hi fixés i li oferís una audiència a Cinecittà, aleshores l’estudi més gran d’Europa, autoanomenat el “Hollywood al Tíber”. L’actriu explicava que no estava convençuda de fer el pas, fins al punt que quan li van oferir el seu primer paper el va refusar demanant un milió de lires i no pas les mil del contracte. “I van dir que sí!”

El primer intent de Hollywood per fitxar Gina Lollobrigida no va trigar. Va ser ni més ni menys que l’home més ric del món, Howard Hughes, que va fer mans i mànigues –i un assetjament implacable amb altres intencions que avui seria delicte– per tal de persuadir-la per tenir-la sota nòmina. No va acceptar i el seu debut en la indústria nord-americana va haver d’esperar fins a tenir un paper rellevant a La burla del diablo (Beat the Devil, 1953), film de John Huston rodat a Itàlia, en què va compartir cartell amb Humphrey Bogart i Jennifer Jones. Que Bogart digués que La Lollo “feia que Marilyn Monroe semblés Shirley Temple” segur que va impulsar la seva fama, i va fer que guanyés més seguidors que la consideraven “la dona més bella del món”.

Aquesta expressió –s’ha de dir– tenia una doble raó: era el títol d’un film amb el mateix títol que va protagonitzar, La donna più bella del mondo (1955), de Robert Z. Leonard i coprotagonitzada per Vittorio Gassman i en què encarnava la soprano i actriu Lina Cavalieri. Que no només era pura bellesa ho va demostrar quan es va endur el nou premi David de Donatello, instituït aquell mateix any per l’Acadèmia de Cinema italiana. En guanyaria dos més endavant, a banda de dos honorífics.

Entre altres pel·lícules destacades de la seva filmografia, serà recordada com la gitana encisadora Esmeralda que va enamorar Anthony Quinn a El geperut de Notre-Dame, la reina marcada per la tragèdia a Salomó i la reina de Saba –doblement, perquè Tyrone Power va morir sobtadament i va haver de ser substituït per Yul Brynner– i fent parella amb Rock Hudson en títols com ara Cuando llegue septiembre i Habitación para dos.

Als setanta la carrera de la protagonista de Pa, amor i fantasia va començar a decaure i va decidir dedicar-se a la fotografia i l’escultura, amb puntuals aparicions en sèries com ara Falcon Crest i en un parell d’episodis de Vacaciones en el mar.

En l’àmbit amorós, va estar casada amb el metge iugoslau Milko Skofic –pare del seu fill Andrea–, del qual es va divorciar el 1971. I malgrat que tot sovint va aparèixer al paper cuixé per les seves múltiples relacions –la més estrambòtica, amb el jove empresari català Javier Rigau, al qual va acabar denunciant per estafa i falsedat documental amb un no casament–, sempre va dir que quan trobava un home ell acabava fugint, “perquè els homes solen voler ser l’estrella, no pas restar a la teva ombra”.

A l’estil de Norman Desmond, manifestava: “Només soc una estrella de cine perquè el públic volia que ho fos.” Sí, de les que més han brillat. La seva estrella restarà per sempre al Passeig de la Fama de Hollywood.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda