Una actriu magistral

Todd Field, que feia quinze anys que no dirigia cap pel·lícula després de fer-ho amb In the Bedroom i Little Children, ho va començar a dir a la Mostra de Venècia, on va presentar-se Tár, i no ha parat de repetir-ho: “No hauria tirat endavant el projecte si Cate Blanchett hagués rebutjat participar-hi.” Vista la pel·lícula, es fa comprensible la declaració de Field: Tár se sustenta en cada mirada, cada gest facial, cada moviment corporal, cada inflexió de veu de l’actriu australiana.

Blanchett aguanta un film que, a partir d’un moment i en sintonia amb el que esdevé a la seva protagonista, es mou a la corda fluixa i que, jugant amb foc, és capaç d’abordar amb complexitat qüestions que s’han convertit en un material especialment sensible, de manera justa pel que fa a l’abús de poder que suposa concedir favors a canvi de sexe i als judicis de les xarxes socials, sense dir als espectadors què han de pensar, però per això mateix fer-los pensar, i tampoc perdonar una persona pel seu art.

Qui és Lydia Tár, que ocupa el centre d’una pel·lícula nominada en diverses categories principals als Oscar sense que, pel seu caràcter pertorbador i una aposta estilística a contracorrent, possiblement en guanyi cap, encara que sembli inconcebible que li sigui negat a Blanchett? És una directora d’orquestra prestigiosa que, arribant a ser-ne la titular a la Filharmònica de Berlín, sembla que ho controla tot a partir de fer-ho amb el tempo musical. Una certa tensió al rostre s’entreveu abans que, al començament, sigui entrevistada públicament per Adam Gopnik, escriptor del The New Yorker, però de seguida exhibeix un domini parlant de la seva concepció de la música i de com, marcant distàncies amb el seu mestre Leonard Bernstein, afrontarà l’enregistrament en directe de la Cinquena Simfonia de Mahler. També deixa clar que no s’ha sentit mai discriminada com a dona (essent, a més, lesbiana) en un món dominat per homes com és el de la direcció orquestral. Tindrem l’oportunitat de saber-ne el perquè: Tár ocupa un lloc privilegiat pel seu talent, però també perquè s’ha integrat en una estructura jeràrquica patriarcal (tal com és presentada una gran orquestra de música clàssica) assumint-la plenament i exercint la possibilitat que li concedeix d’abusar del poder.

Tan elegant com manipuladora, tan brillant com arrogant, Lydia Tár es recolza en la seva esposa, primera violinista (Nina Hoss) a la qual enganya i amb qui té una filla adoptada, i en la seva assistenta (Noémi Merlant), amb qui actua com una dèspota. Encara que prengui ansiolítics, sembla que ho tingui tot controlat i se sent impune, fins que no fa cas a una antiga protegida i practica el favoritisme amb una jove violoncel·lista. Tot s’esquerda i els sons (reals o imaginaris que sent Tár) i les imatges, amb una fotografia inquietament freda, reflecteixen el caos d’un personatge que, fent una classe magistral, Blanchett encarna amb una complexitat que, sense voler crear tampoc cap empatia, fa que no hi veiem només una mena de monstre.