Música

NANDO CRUZ

PERIODISTA MUSICAL

“Els macrofestivals són espais classistes i de segregació”

Dubto que hi hagi gaires entorns laborals amb treballadors cobrant 6 euros l’hora i d’altres cobrant-ne 2 milions
S’ha articulat i consolidat un circuit de festivals en funció dels interessos d’una empresa que el que vol és vendre cervesa

A pocs dies perquè comencin la majoria de macrofestivals de música, Nando Cruz destaca la seva cara tèrbola en el llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península), on, sense embuts i encara menys pèls a la llengua, dissecciona el seu impacte cultural, social o mediambiental.

Quan, a l’Estat, ni tan sols existien, vostè ja anava a festivals. Quan van convertir-se en el “forat negre de la música”?
Com qualsevol model de negoci en un context capitalista, els macrofestivals tendeixen a voler créixer d’una manera infinita, sense plantejar-se quan és el moment d’aturar-se. I, per això, necessiten atreure un públic que, segurament, ni tan sols està interessat en les músiques que programen. Jo crec que aquest va ser el punt d’inflexió. I això es veu perfectament en els macrofestivals espanyols, on hi ha un percentatge de gent interessada en la música més o menys similar al que hi havia en els festivals, per exemple, de l’any 1998, però amb l’afegit, d’una banda, que ara hi ha tot un altre percentatge de gent que no està especialment interessada en la música i, de l’altra, que hi ha gent que sí que més o menys manifesta aquest interès però que ni tan sols viu en aquest país sinó que ve de fora. En el moment que els macrofestivals es dissenyen i es promocionen com un espai de negoci més, com ho podria ser un parc d’atraccions, el Cirque du Soleil o el camp del Barça, esdevenen una màquina infernal en què, per quadrar números, necessiten fer tot un seguit d’accions que no tenen res a veure amb la música.
Expliqui’m el seu procés personal fins a adonar-se que els festivals s’havien convertit en una cosa molt diferent a la que havia conegut.
Els festivals van anar creixent, com jo, i vaig començar a percebre allò que devia percebre molta altra gent, que és que ja no n’aguantava el ritme. Volia veure una sèrie de concerts i no podia, ja fos perquè coincidien a la mateixa hora, perquè els havia de veure de manera incòmoda i de molt lluny, o perquè, físicament, ja no aguantava, ja que eren les tres de la matinada i no podia més. El primer que vaig fer va ser culpar-me a mi mateix: que no estàs prou preparat, que ja no ets el que eres, que ja no aguantes aquest ritme… De mica en mica, però, et preguntes quina és la necessitat de veure 80 concerts en tres dies si l’any en té 365. Per què l’única possibilitat de veure tal grup ha de ser en un context de macrofestival massificat? Comences a lligar caps i et fas tot un seguit de preguntes les respostes de les quals passen, sobretot, no tant pel que succeeix a l’escenari sinó a tot el seu voltant. Per què hi ha aquesta desproporció tan brutal entre qui cobra més i qui cobra menys, per exemple? Evidentment un grup amb major poder de convocatòria ha de cobrar més que un que en té menys, però realment n’hi ha d’haver un que cobri 200 euros i un altre, 2 milions? Com és que, moltes vegades, en un entorn tan luxós, hi ha gent que està cobrant 6 euros per una hora de feina? Són preguntes que et fas quan t’adones que els macrofestivals no són només un seguit de grups tocant a l’escenari, sinó moltes altres coses.
Un terreny adobat a les grans desigualtats, per tant?
És que dubto que en el món hi hagi gaires entorns laborals amb treballadors cobrant 6 euros l’hora i d’altres, per una hora de bolo, cobrant-ne 2 milions. És una desproporció descomunal que demostra que un macrofestival no és de cap manera un espai democràtic, ni igualitari, ni disposat a trencar determinades escletxes socials, que és el que venen sovint, sinó radicalment tot el contrari: són espais classistes i de segregació. Inclús dins el mateix recinte hi ha diferents classes, amb totes aquestes zones VIP. Pots estar, en una banda, sopant un plat elaborat per un cuiner amb estrelles Michelin, i en una altra, menjant un frankfurt fet amb presses. Tots els problemes i complicacions que genera el capitalisme, en un macrofestival no desapareixen, sinó que en molts casos es multipliquen.
No hi ha cap macrofestival que no esgrimeixi en la seva defensa estudis d’impacte econòmic, però.
A Barcelona tenim el Parc del Fòrum, on pots gaudir de centenars de concerts, però 200 metres més enllà hi ha un barri que passen els anys, passen els festivals, i es manté com un dels més empobrits de la ciutat, la qual cosa demostra que tots aquests estudis d’impacte econòmic són molt relatius. És un barri, a més, on amb prou feines hi ha espais per gaudir de la música en directe. O sigui, tots aquests diners, tota aquesta cultura, que es genera al Fòrum no acaba mai d’irradiar al seu voltant, perquè un macrofestival, per definició, no està preparat ni concebut per fer-ho. El seu model de negoci, justament, és que tota la cultura, tota la gent, tots els artistes, es concentrin al seu recinte tancat.
Els ha anat en contra, doncs, als barris pròxims al Fòrum, tenir un ‘festivalòdrom’ al costat?
Genera complicacions, és clar. Si cada nit hi apareixen 50.000 persones, l’impacte en brutícia és evident. L’equip de so, d’altra banda, no és el mateix que el d’un festival per a deu vegades menys de gent. I després, per exemple, hi ha els veïns que, a les sis del matí, agafen el metro per anar a treballar i es troben amb llargues cues per poder-hi entrar. Tot de complicacions, en resum, en un barri que ja té una incineradora, una potabilitzadora d’aigua i on sembla que hi hagin caigut tots aquells equipaments que, a les ciutats, ningú vol tenir al costat de casa. En tot cas, aquí, la pregunta és: què ha passat perquè la música s’hagi acabat convertint en un problema? Crec que és perquè s’ha volgut vendre a gran escala. Els veïns, més enllà de les molèsties que comporta tenir festivals al Fòrum, però, es queixen que tenir al barri un recinte gestionat per l’Ajuntament, que cobra uns diners de lloguer, no ha repercutit en cap benefici per a ells.
Hi ha països en què grans corporacions vinculades a grans festivals estan ja comprant les sales de concerts. Ens en salvarem, a Barcelona?
De moment sí, però no sé quan trigarem, ja que sé que durant la pandèmia hi va haver intents de comprar sales. Fins i tot pavellons.
En el llibre parla també del fet que, per a un festival, és més fàcil segellar un acord de patrocini amb un banc o una cervesera si té un perfil d’artista concret. Fins a quin punt, doncs, les marques condicionen el discurs artístic d’un festival?
No crec que cap patrocinador digui al director d’un festival que ha de portar Franz Ferdinand i no pas Crim, per exemple, però és un tipus de conversa que segurament no cal ni tenir. Quan treballes amb determinades marques saps que, aquestes marques, et volen a tu per associar-se amb un tipus determinat de públic. I, per tant, ja procures configurar un cartell en què no hi hagi friccions. Això fa que, d’una manera subtil, es generin dues divisions diferents entre artistes: els que poden tenir un encaix en aquest tipus de festivals hiperpatrocinats i els que no. Uns, segurament, podran tenir un recorregut més llarg i, d’altres, per desgràcia, ho tindran força més complicat per subsistir.
Els tarragonins Crim, ja que els cita, no te’ls imagines tocant en la majoria de grans festivals, però, en canvi, omplen la sala gran de Razzmatazz.
Exactament, però a molts festivals ja els surt a compte, dur artistes amb un discurs que no generi cap mena de conflicte. És una manera de perfilar el tipus de discurs que ha d’oferir la música en aquest país...
En el llibre recorre a aquella ja cèlebre frase de Ferran Mascarell quan era conseller de Cultura i, en un acte, va parlar de l’Antiga Fàbrica Damm com de la conselleria de Cultura a l’ombra. Tenim un problema?
Enllaça amb això que parlàvem. En la immensa majoria de festivals, o projectes de festival, la primera cosa que es planteja és anar a parlar amb Estrella Damm. És, doncs, la cervesera qui de cideix on inverteix i on no. I no ho fa en funció d’uns criteris artístics o de foment de l’esperit crític del ciutadà o d’accés al dret de la cultura allà on aquesta té més dificultats, sinó en funció d’allà on la seva marca pugui tenir més beneficis. Això ha provocat que s’hagi articulat i consolidat un circuit de festivals en funció dels interessos d’una empresa que el que vol és vendre cervesa. I això genera a determinats perfils unes dificultats brutals pel que fa a les possibilitats de guanyar-se la vida com a músic, per exemple. Si no entres en el perfil de música patrocinable, passaràs més gana.
Com valora la relació del Primavera Sound, el Sónar i el Cruïlla amb l’administració pública? Reben massa diner públic?
Em pensava que en rebien moltíssim, però quan m’he posat a fer el llibre i he vist les xifres que es mouen a Euskadi, la Comunitat de Madrid o Galícia, he descobert, com deia en Laporta, “que no estamos tan mal”, la qual cosa no vol dir que cregui que aquests macroesdeveniments hagin de rebre diner public si són rendibles i, a sobre, estan participats per fons d’inversió estrangers, que són els que s’acaben enduent els beneficis quan la campanya ha sigut bona. Crec, però, també, que, a diferència de la immensa majoria d’ajuntaments de l’Estat, el de Barcelona comença a tenir clar que els macrofestivals no són un tresor sinó, en molts casos, un problema. I que el veritable tresor rau en el teixit de proximitat i circuit de petits espais. L’Ajuntament de Barcelona no ha permès al Primavera Sound tornar a fer enguany un festival de dos caps de setmana. A l’Estat, en canvi, els ajuntaments que hagin parat els peus als macrofestivals amb decisions com aquesta es poden comptar amb els dits d’una mà.
Quin futur els veu, als macrofestivals que només pensen a créixer?
Creixeran fins on no puguin fotre queixalada enlloc més. Ara estem en un moment d’enfrontament entre grans corporacions que intenten conquerir el màxim terreny possible, no únicament a l’Estat sinó a tot arreu. Els macrofestivals, però, s’han convertit en territori de pugna entre actors, siguin cerveseres, bancs o fonts d’inversió, que, en la seva immensa majoria, no tenen res a veure amb el món de la música.

No més Planetas

Tip d’haver escrit “sis crítiques de Morcheeba i catorze de Los Planetas”, Nando Cruz va decidir un dia fer un gir en els seus temes d’interès i anar a la recerca d’altres “públics, barris i espais” amb la sèrie Altres escenaris possibles, publicada a El Periódico i convertida després en una exposició. Periodista musical des de finals dels vuitanta, els seus articles (i comen- taris) en el programa 10.000 fogueres, de Betevé, traspuen d’un temps ençà una major consciència social i sensibilitat per realitats allunyades dels discursos oficials.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona