Per terra, mar i aire
L'escultor Josep Maria Riera i Aragó omple el Museu d'Art Modern de Ceret amb la seva particular poètica de submarins, avions i màquines impossibles
Submarins que semblen surar en l'aire o que apareixen solitaris en una superfície pictòrica tan blava com el mar. Avions que amb prou feines s'aguanten per una fràgil pota. El bronze tenyit de colors marins gràcies al poder erosionant de l'aigua. Illes en miniatura. L'univers de l'escultor Josep Maria Riera i Aragó (Barcelona, 1954) conté tota la simplicitat de la física i la geografia i tota la complexitat de les màquines artificials. Això sí, ben amanit pel factor sorpresa.
Després d'omplir amb més 6.000 submarins la galeria Artgràfic de Barcelona la passada tardor, Riera i Aragó s'enfronta ara a una de les exposicions més completes de la seva trajectòria. La mostra, que es pot veure al Museu d'Art Modern de Ceret i al Museu de Cotlliure, resumeix trenta anys d'una trajectòria coherent i rica, marcada per estar fora de modes i tendències. La mostra constitueix una mena de llistat del bo i millor de l'artista, en una passejada volgudament silenciosa i meditativa, que es veu afavorida per un muntatge excel·lent.
Han estat l'artista mateix i la directora dels dos museus i comissària de la mostra, Josefina Matamoros, qui han decidit organitzar l'exposició en forma de cercle tancat que flueix gràcies al joc de forces i contraforces entre les obres. Matamoros considera Riera i Aragó un dels artistes “que en els anys vuitanta van obrir les portes a artistes posteriors”.
Avió majestàtic
L'esperit explorador de Riera i Aragó es manifesta d'entrada amb el monumental Avió Ceret, una de les típiques hèlix de l'artista però de 4,44 metres d'alçada que Riera i Aragó ha realitzat expressament per a l'exposició i que es quedarà al museu de Ceret. Instal·lada a la sala del centre que històricament havia estat una capella, l'avió, en què es percep una certa inclinació, “ha estat construït com si fos un majestat romànica”, diu l'artista.
A més dels particulars avions d'una sola hèlix, no falten a l'exposició els submarins. N'hi ha de construïts a partir d'altres petits submarins de colors de la instal·lació Colors 2 U. Però també n'hi ha d'altres que de manera progressiva es van enfonsant en l'aigua com a la instal·lació, composta de set plaques de bronze, La immersió (1998).
En plaques amb aigua també es presenten les petites illes que Riera i Aragó construeix en bronze, i que semblen estar enmig d'un mar cristal·lí gràcies a la coloració que el material pren amb l'erosió del líquid. A Cotlliure aquestes illes es presenten al costat de fotografies de detall de les mateixes peces que recreen un món inexistent però possible.
Un dels encerts de l'exposició és la presentació de 111 peces de petit format aplegades en una gran taula. Són esbossos i i maquetes d'obres més grans o monumentals, la majoria dels quals provenen de l'estudi de l'artista. El silenci, tan buscat des de sempre per Riera i Aragó, es manifesta també en el tríptic pictòric de gran format Haïku, fet expressament per a la mostra.
La cloenda del recorregut ofereix una obra gairebé seminal respecte de tota l'obra de l'artista. Al llarg d'un any, del 6 de març del 1982 al 6 de març del 1983, Riera, buscant un estil propi, feia cada dia un dibuix que resumís la jornada en forma de diari. S'exposen vint setmanes d'aquest “exercici de símbols” en què s'acusa la influència de Miró i Klee.
Aquesta és l'última exposició temporal que organitza Matamoros al museu de Ceret, ja que la que ha estat la seva directora durant un quart de segle se'n va a finals d'any per fer de comissària independent. Es dóna la circumstància que una de les primeres temporals que Matamoros va fer, el 1989, a Ceret i Cotlliure va ser una mostra de Riera i Aragó. Cercle tancat.
Riera i Aragó. El somni del navegant.